Mitja Marató de Puigcerdà 2012. Fusió.

D'una mateixa cursa hem rebut dues cròniques. I de dues en farem una. Què necessitarem per l'operació? Unes tisores, lo bisturí, lo fil i l’agulla, la cinta aïllant, lo martell xic...

Possiblement hagi estat un acte voluntari per posar-nos a prova. 

Cal agrair, abans d'entrar de ple a la crònica de la cursa, la col·laboració del Joan i de l’Estevet, ja que aquesta crònica parteix, en la seva totalitat, de textos íntegres i d'idees extretes de les seves cròniques personals. Esperem que tots dos hagin quedat satisfets amb el resultat final, donat que lamentem no poder publicar íntegrament les dues cròniques de la mateixa cursa. Mil gràcies. 

Aquí teniu el resultat final del minuciós treball de fusió...

Gairebé a totes les curses celebrades durant els caps de setmana hi ha un o l’altre o els dos junts. I és que amics meus això de córrer enganxa. Haurem de canviar la dita famosa de... Què enganxa més que un ganxo? Una ganxa! I canviar-la per... Què enganxa més que un ganxo? L’Atlètic Santa Fe!

Aquest 14 d'Octubre, aquest parell, s’han aixecat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora i no ha estat per anar a plegar bolets, sinó per anar a córrer la Mitja Marató de Puigcerdà. Sabeu qui són aquest parell?

 

Lo Joan de cal Planes i lo Toni de ca l'Estevet, que aviat (100.000 km) hauran de canviar la corretja de distribució, arriben, per separat, a Puigcerdà. La boira gairebé no deixa veure la ciutat, però de sobte, sobre un turó, s’alça una estelada gegant que dóna la benvinguda a turistes i visitants. Segurament l`han estès perquè els francesos i els altres pobles d'Europa i del món, en entrar per la frontera, sàpiguen d'una vegada quin és aquest petit país.

I comencen la seva competició particular per arribar abans. Per arribar abans a recollir el dorsal. Quan lo Toni arriba al poliesportiu, lo Joan ja surt amb el dorsal als dits més content que un nen amb un Petit Suís. Potser s’ha quedat a dormir a Puigcerdà...

Samarretes, dorsals, xips, la gorra del Toni, les mitges del Joan… Preparats? Doncs cap a la línia de sortida! En espera del tret que donarà inici a la cursa, l’Estevet, repetidor de la mateixa, explica el circuit al més novell.

La cursa comença amb un descens de dos quilòmetres i lo Joan es llença costa avall i desapareix de la vista del Toni... Personalment, això, si no ho veig, no m’ho crec. Per mi que lo Joan ha prostituït la seva crònica, perquè jo no em crec que lo Joan hagi fet una baixada ràpida. I segons la crònica de l’Estevet tampoc n'hi ha per tant...

Aprofitant les constants baixades del circuit, de seguida es planten a l'equador de la cursa, concretament al quilòmetre deu, amb 43 minuts lo de la perilla i només 2 minuts desprès lo de la gorra. Però tampoc és qüestió que lo de gorra hagi de canviar de ritme, que encara queda molta cursa per endavant i seria convenient evitar una aturada obligada en algun dels jacuzzis del xalet del Núñez per recuperar.

I ara toca tornar a pujar, i toca continuar mantenint el ritme i les distàncies fins a la dura pujada que duu fins al llac... He dit dura? Un ha fet totes les curses del Circuit Fer i l’altre totes les curses verticals de la Copa Catalana. Bufar i fer ampolles...

Un cop al llac, volta turística per la capital de la Cerdanya amb uns últims quilòmetres sense desnivell en els quals acaben de donar tot el què els queda. Mireu si són bona gent...

Finalment, lo Joan arriba amb un temps de 1 hora i 34 minuts i lo Toni amb 1 hora i 38 minuts. Tots dos satisfets amb la cursa realitzada i preparats per la següent. L’esforç de la mateixa es veu marcat en el rostre dels Atlètics, però això no ha estat res, ja que en fan una darrere l’altra.

Força Atlètic!

Classificacions