dissabte, 13 d’abril de 2013

Marató de París 2013. No és Disneyland.

Un integrant de l'Atlètic Santa Fe, lo Jordi Garcia, va representar el nostre Club a la Marató de París. Sabeu quin dia? Lo diumenge 7 d’abril de 2013. Tres corredors del Club participant en tres curses diferents el mateix dia.

Veureu que a París va poder comprovar que la Marató no és Disneyland, tot i haver de caminar com l’Ànec Donald unes poques hores després de la dura prova...

Abans de començar la crònica, vull donar les gràcies al Secretari del Club per permetre’m ésser digne d’aital gran honor, i demanar disculpes a l’avança per si el nivell d’aquesta crònica no arriba a la sola de la sabata del que ens té acostumats. En qualsevol cas, accepto el repte i farem el que podrem.

Vaig triar d’anar a provar de fer aquesta marató, que és la meva primera experiència, per dos raons: la facilitat que els acompanyants segueixin les teves (in)evolucions en la cursa, i l’entorn monumental per on transcorre. Efectivament, el Metro connecta diferents punts significatius de la cursa i l’organització ja s’encarrega de lliurar un plànol indicatiu per a facilitar-ho. I sobre l’entorn, què dir? Sortir dels Champs Elysées, girar per la plaça de la Concorde (o sigui, al revés del que fan els ciclistes del Tour a la darrera etapa), passar al costat del Louvre i del Chateux de Vincennes i prendre per la vora del Sena veient Nôtre-Dame i  la Tour Eiffel, així fins al Bois de Boulogne... París d’Oest a Est (i viceversa) per la riba nord del riu.

Bé, cal dir que aquesta vena turística es produeix abans de córrer-la, un cop en cursa i passats desenes de kilòmetres, la visió panoràmica confesso que en el meu cas s’alterà una mica.

Anem a la carrera. Arribem dissabte 6 d’abril amb el tren nocturn de Toulouse, que és el mateix que surt de la Tor de Carol però estalviant-te les corbes del Puymorens. És igual, el taca-taca del trajecte i l’espai reduït del dormitori (ple, a sobre) no fan que notis gaire el que t’has estalviat. Així que a les 7 del matí ja estem a París amb un  temps que pinta fred. Buscar l’apartament que hem llogat per passar els dies, deixar els trastos i anar a buscar el dorsal i els regalets que donen al corredor a la fira. No se si va influir el fet de què l’organització donava tres dies hàbils per recollir les coses, o la quantitat de voluntaris despatxant gent, però en 10 minuts ja havíem enllestit el tema. A destacar que no et donen xip, el teu dorsal ja incorpora unes bandes que marquen el temps. A la fira una mica de “merchandising” i molts estands anunciant altres maratons, algunes de tan exòtiques com la de Djakarta (quanta humitat mare de Déu). Visita a Nôtre-Dame per encomanar-me a tot el possible i a dormir.


Diumenge 7, a les 6 del matí a preparar l’esmorzar (cereals, cereals i cereals). El mòbil em diu que hi ha dos graus positius, però que farà sol. Així que prefereixo samarreta tèrmica a “manguitos” i vinga, cap a l’Arc de Triomf per anar als Elisis. Teníem la sort que l’allotjament estava a l’inici de la línia 5 del Metro, així que no costa res trobar on seure, ja que en cada estació, cada cop anava pujant més i més gent amb pinta (i olor) de corredors.

Un parell de fotos, un parell de voltes a l’Arc del Triomf (ben mirat, tinc 42,195 km per anar escalfant) i adonar-me que realment fot una rasca de cal seixanta, així que cap al calaix de sortida (en principi per sota 3:45), que allà entre la gent s’està més protegit del fred. Això sí, farà sol (durant la resta de setmana ja no va tornar)! Al cap de 25 minuts que hagin sortit els bons, sortim nosaltres. Em pensava que seria més feixuc, però no tinc problemes per agafar un ritme prudent, la cosa va per llarg i la setmana anterior no va ser la millor del món abans d’una marató.

A partir del quilòmetre 5, Place de la Bastille, els carrers comencen a emplenar-se de gent (el públic en cap moment et deixa sol) i un es va animant, malgrat piqui lleugerament cap amunt. Quilòmetre 16, Vincennes, un senyor castell i el més important... ara anirem com uns 12 quilòmetres cap avall, bon moment per fer parada tècnica. Passo la mitja per sobre del temps estàndard, però ja em va bé. Arribem al Sena i els tobogans, ja que passem per tots els túnels que hi ha, primer baixant i després pujant (buff). Em pregunto si passem pel tristament famós Túnel del Pont de l’Ànima...

Ah! Quilòmetre 30! Aquí comença la marató segons els entesos... i a fe de Déu que és veritat. Alguns companys de fatiga ja caminen. Tant és el que hagis fet abans, si t’has passat o t’has guardat, si has entrenat molt o menys del desitjable, començo a notar que les cames van per una altra banda i no per on jo els dic d’anar. Millor dit, a partir del quilòmetre 35 ja no van... com va dir el Joan Vilana en la seva crònica, ja no compto la distància que em queda (fa estona que fins i tot em fixo en les milles), sinó en el temps que encara hauré d’estar corrent. Veig que un pare corre al costat d’un xiquet de 10 anys, que segurament s’ha incorporat per fer els darrers 7 o 8 (o potser més) quilòmetres, així que ho aprofito i segueixo el ritme del vailet, que és força sostenible (per utilitzar un vocabulari modern). Al quilòmetre 41 el perdo, però ara ja no queda gairebé res, així que arribo a meta per una inèrcia que no sé d’on surt, sento la Mari que m’anima i la meta al davant, faig un esprint mental i creuo a 3:57:46 (crec que diu el temps oficial). Fins que no em donen la samarreta de “Finisher”, la medalla i un ponxo impermeable (de gran utilitat per parar el vent que fa i la pluja dels dies següents) no estic segur de què ja he acabat. Moment Kodak.


I després? Dos dies de cames bloquejades i en una ciutat amb el Metro sense accessibilitat adaptada, ni escales mecàniques, ni ascensors, però amb ganes de redescobrir la ciutat i tornar a recordar els quilòmetres ja fets.

I heus ací la meva experiència en aquest desconegut món de la marató. Espero no haver-vos avorrit molt.

Salut i quilòmetres!


9 comentaris :

  1. http://www.youtube.com/watch?v=aJyh0gbRfPc

    ResponSuprimeix
  2. Mai tant fred home...... no t'has pas congelat encara....

    L'enhorabona, ja ets maratonià!
    ...i ja ne tenim uns quants al club!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De qualsevol cosa sen diu fred...

      http://atleticsantafe.blogspot.com/2012/10/cronoescalada-cremallera-2012_3316.html

      Suprimeix
    2. Aviam si al final el club s'haurà de dir "Atlètic Santa Fred"

      Suprimeix
  3. Bé jowi bé, felicitats!

    ResponSuprimeix
  4. Felicitats Jordi! Ah, i el que no diu i vull desvetllar; tres dies abans estava gairebé fora de joc per algun viraci inoportú. Doble mèrit, Marathon Man.

    Jaume M.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. http://www.youtube.com/watch?v=BSXRHAZq7kk

      Suprimeix
  5. Aquet Jordi es un crack es mereix una obació

    http://www.youtube.com/watch?v=Q5Y3J7hAyo0

    ResponSuprimeix