IV Radikal Estana 2013. Bressol de la llengua.

Un cap de setmana intens. Un cap de setmana marcat per l’eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020 i per la celebració de la IV Radikal Estana en l’àmbit esportiu, i per la celebració de la Festa i fira del llibre del Pirineu en l’àmbit cultural.

I aquest mateix cap de setmana, a primera hora del matí del dissabte previ a la Diada Nacional de Catalunya, amb el sol amagat darrere un dens llençol de núvols amenaçadors, quatre membres de l’Atlètic Santa Fe (Xavier Alet, Joan Vilana, Jordi Alet i Jordi Vilana) surten d’Organyà en direcció a Estana, població situada en ple Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

El mal estat de la carretera d’accés a aquesta petita població posa a prova a tots els conductors, ja que té més forats que un colador. Unes quantes “paelles” després, els corredors, ben sacsejats, posen els peus a Estana amb el temps suficient per a la recollida de dorsals i per a la realització dels exercicis d’escalfament previs a l’inici de la carrera.

El Jordi Garcia s’uneix al grup uns minuts abans de prendre la sortida per a fer una mica més gran a l’Atlètic Santa Fe en aquesta cursa circular, d’una dotzena de quilòmetres i gairebé 700 metres de desnivell positiu acumulat. En total, més d’un centenar de corredors prendran part de la mateixa.

L’explosió d’un petard a pocs centímetres de la línia de sortida obliga a tots els corredors a escapar espaordits. Segurament, i segons la llei que regula el llançament de bombes, míssils i petards, no va ser respectada la distància mínima de seguretat.

Durant el recorregut s’escapen algunes gotes d’aigua que omplen els gots dels avituallaments, refresquen els corredors i deixen la perilla del Joan en remull. El seu germà ha abandonat.

Tots els corredors van superant els obstacles que planteja el recorregut. Tots, menys un. L’home valent s’ha perdut. I també ha perdut la segona posició de la carrera. I ha perdut la paciència, ha perdut la motivació i ha perdut el senderi.

I preocupats, els altres corredors van cridant: “Home valent, on ets? Home valent, on ets?” I l’home valent va contestant: “Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou”.

I sabeu què van fer els altres corredors? Res. No van fer res.

Els corredors van anar arribant a la línia de meta. L’home valent, després de retrobar el camí correcte i encès com un llumí, va conservar el liderat del Circuit Fer. Lo de la perilla molla i lo Secretari van mantenir una dura lluita que es va resoldre en l’últim sospir a favor del primer. A última hora, i sense haver-se perdut, també va creuar la línia de meta lo Jordi Garcia.

El temps marca la pauta en el moment de l’entrega de premis. Els guanyadors de les diverses categories intenten mantenir l’equilibri sobre les improvisades bales de palla col·locades maldestrament en forma de podi. Els espectadors pateixen per la seva salut. I una forta tempesta dóna per acabada la festa.

En retornar novament a Organyà, existeix una dolça olor literària escampada per la vila. I és que Organyà es converteix en la capital de la literatura de muntanya una vegada a l’any.

Organyà, el bressol de la llengua catalana i el lloc en el qual es va localitzar el text més antic escrit en català i en qualsevol altra llengua romànica peninsular, es converteix en l’espai de trobada d’escriptors, editors, llibreters i lectors. Es converteix en l’espai de trobada dels amants de la literatura catalana i, més concretament, de la literatura pirinenca. Es converteix en el punt de trobada dels defensors de la nostra llengua. Dels catalans i dels pirinencs.

I aquesta festa ha tingut lloc el mateix cap de setmana en el qual els membres del COI han donat una puntada de peu al cul de Madrid. En el mateix cap de setmana en el qual els membres del COI han menyspreat la candidatura espanyola. De la mateixa manera que el govern espanyol ha menyspreat la llengua catalana. De la mateixa manera que Espanya ha volgut acabar amb el català.

Una llengua menyspreada per un Estat i cada vegada més estandarditzada en el nostre país. Una llengua d’una gran riquesa dialectal, però cada dia una mica més diluïda, més pobra. Articles, paraules i conjugacions verbals que estan a un pas de la seva desaparició definitiva. Lo català nord-occidental, lo català que mos van ensenyar los nostres pares i los nostres padrins està trucant a les portes de l’infern...

Ells volen destruir una llengua i nosaltres estem destruint un dialecte, lo nostre dialecte. Lluitem?

Força Atlètic!

Classificació