90 aniversari Jean Bouin. Obstacles.

I entre ruc i ruc, entre ase i somera, en plena celebració de la fira de Sant Andreu d’Organyà, arriba una nova crònica, gentilesa del Jordi Garcia (a veure si en preneu exemple, colla d'explotadors)...

“Quan les coses comencen bé, acaben malament. Quan les coses comencen malament, acaben pitjor”.

Heus ací un dels corol·laris (fins a la tercera no he escrit bé la paraula) més famosos de la Llei de Murphy en les seves múltiples variables.

El passat diumenge 24 de novembre vaig anar a córrer la mítica Jean Bouin, cursa urbana popular degana del calendari català. Des de petit recordo l’enveja que em feien els companys de “cole” que els seleccionaven per anar a córrer aquesta cursa. Com que jo era més aviat grassonet no m’hi feien anar mai. Ara segueixo essent igualment més més (emfasitzo) aviat grassonet, però no cal demanar permís a ningú... Bé, no del tot. Resulta que el servidor (o qui sigui) de la Caixa per on es feien els pagaments no acceptava targetes andorranes (sempre tan malfiats amb el que succeeix al país dels Pirineus). Ep, Jordi Alet, aquí hi tens un sector de mercat a cobrir. Així que em van fer el favor de fer la inscripció a través del correu electrònic. Conseqüència: no vaig poder posar el nom del club que em patrocina enlloc. Ah si, i córrer amb un número de dorsal que no apareix al llistat després.

Total, que diumenge, mentre a Organyà es munten les parades de la Fira de Sant Andreu, em presento a sota Montjuïc per a córrer... amb més d’11.000 persones. La cursa degana es converteix en una 10.000 obstacles (jo també hi col·laboro). Els participants esquiven gent, corredors, vianants, vehicles aparcats, bastides, contenidors,... Sí, la cursa va per tot arreu, per voreres i carrils contraris inclosos. Tot s’hi val. I per acabar-ho d’adobar, la pujada del Paral·lel i el carrer Lleida (crec) en els darrers dos quilòmetres.

Un cop acabada la cursa, veig el comunicat del Club al Facebook. I no hi surto. Després d’una queixa oficial al Secretari i una amenaça d’abandonament del Club, repeteixen comunicat. M’ho replantejo, tot sigui pel sopar de final de temporada (el farem oi? Bé, lo Joan Vilana no vindrà perquè la temporada no acaba mai per a ell) i la cistella (n’hi ha, oi?).

Aprofito per a saludar lo Pere Roy i lo Frank Silla, que amb tanta gent, no ho vaig poder fer allà baix.

Salut i quilòmetres!

Classificació