dimecres, 9 de juliol de 2014

III Bescaran Trail Run. Al·leluia!

Al·leluia! Ja era hora que algú enviés alguna crònica. Colla de dropos... III Bescaran Trail Run, gentilesa de l'Estevet! Gràcies. Gracias. Merci. Thank You. Disfruteu-la... 

Diumenge a Organyà, 6:50 hores del matí i tot està molt tranquil, el silenci el trenca la porta del garatge i el soroll del motor, passem per davant de la plaça i les primeres parades del mercat treuen el nas. Sembla que farà bon temps i li comento al meu fill, que em contesta: “Ummm…”, mentre estira el seient per aprofitar una estona més per dormir.

Passem la Seu i enfilem cap a Besacaran, després d’unes quantes corbes i la carretera estreta arribem al poble. Com deia, fa bon temps, però no oblidem que hem de pujar a 2700 metres d’alçada i allà dalt pot fer fred. Recollim els dorsals mentre veiem tota la gent que va arribant. Cares conegudes i altres no tant. Ens trobem al Frank... “Ei família!”, ens saluda... “I els altres Atlètics?”, ens pregunta estranyat. Avui només serem nosaltres tres.


Després de les salutacions pertinents amb tothom, enfilem cap a la plaça ja preparats per córrer. No abans, però, de compartir un petit dubte amb el meu fill. Que si pals, que si no cal, que si la motxilla i el paravent... Finalment, els dos amb motxilla i pals.

Tots preparats a la plaça del poble, amb una mirada general es pot veure que avui estarem en família. Darreres explicacions i amunt, que fa pujada. Ostres si fa pujada, sobretot per a ascendir el turó del Punçó! Seguidament resseguim la carena amb la companyia del vent. Pic de la barra, més carena, pujador fort i finalment el Monturull (O Torre dels Soldats). Passem per sota del pic Negre i arribem a l’avituallament, situat al cim del la Torre dels Soldats.

En aquest punt em passa el crack del Frank, a la baixada de calm Ramonet, i ja el perdo de vista. Baixada molt tècnica amb tot aglevat, i jo baixant amb precaució per tal d'evitar alguna lesió en el turmell, que ja me’l vaig torçar el dilluns passat fent el recorregut de la Celestrail. En aquest moment també patia, i encara més, per l’Arnau, ja que era la primera tirada llarga que feia i em preguntava si sabria regular.

Seguim pel baixador, molt dret fins al riu, i a partir d’aquí el paisatge canvia. Prats verds i un bosc espès. Ramats de bestiar pasturant mentre veien passar aquests il·luminats amb calça curta pel seu costat. Camí de pista relativament ràpid, aprofito per córrer a ritmes alts, i just abans d’arribar al refugi ja veig el Frank Silla i més corredors. “Vinga noi! Darrers cinc quilòmetres fins al poble”.

Corriols i baixada prolongada pel vell mig del bosc, he de tenir cura amb el turmell. Darrers metres, ja se sent el brogit de la vila i finalment arribo a la plaça. Recuperant a l’ombra, ve a veure'm el meu fill: “Arnau, què tal fill meu?”. “Una passada papa, he regulat com m´has dit i he arribat molt bé”. Mentre ens abraçàvem, veig la imatge del dia, el nostre amic Frank Silla dins de la font. Només treia el cap. Jacuzzi de Bescaran. Que gran Frank!

El meu fill, 3 hores i 37 minuts, el Frank 3 hores i 48 minuts i un servidor 3 hores i 49 minuts. Bona cursa, bon ambient i bona gent. Una setmana per a recuperar-se i dissabte la Celestrrail. Mai por!

Abans de tancar aquest resum, voldria felicitar al Frank i al meu fill per la seva cursa i enviar-los una abraçada molt sincera.

Força Atlètic!

1 comentari :

  1. Amb dos collons els tres atletics, els covards estavem amagats al sobre! Força Atlètic!

    ResponSuprimeix