Inconscients
realitzant inscripcions a última hora, sense preparar la cursa i sense ésser
sabedors de la duresa del recorregut. Un cop de cap en un moment d’eufòria pot
causar estralls.
Anar a dormir com
les gallines perquè el despertador, el malparit, ressonarà sense parar durant la matinada del diumenge, per anar fins a Sant Julià de Lòria i iniciar una
travessa que no acabarà mai. Alguna estirada de braç intenta emmudir-lo per
tornar-se a tapar amb els llençols, algun despertador cau a terra i algun altre
roman tombat a sobre de la tauleta de nit...
Peu a terra. Un
esmorzar complert, cops de coll per intentar-ho fer baixar tot i cap amunt.
Encara és fosc i no es veu ni una ànima voltant pels carrers i pocs cotxes
transitant per la carretera. Només borratxos i corredors... i algun boletaire.
Per alguns comença el dia i per uns altres s’acaba.
Uns minuts abans de
les vuit del matí tots els corredors ja estan preparats, recollint els dorsals,
conversant i realitzant els últims preparatius. Algun que treu pit i alguna
víctima prematura. L’encarregat del subministrament de les barretes
energètiques en porta per a tots, estan caducades, però en porta per a tots.
Un bon camell ha de
ser més seriós. L’Atlètic Santa Fe prendrà mesures dràstiques davant d’aquesta
imprudència. L’Atlètic Santa Fe canviarà de camell. Existeix una oferta formal sobre
la taula de l’Eufemiano, que encara no està entre barretes.
I a les vuit
passades, i després de l’explicació del recorregut de la carrera, es dóna el
tret de sortida a la segona edició de la Transfronterera. Un, dos, tres,
quatre, cinc i sis. Sis Atlètics i lo
camell prenen part de la travessa. Los dos de Ca l’Estevet, lo Secretari, lo
Joel, lo Sete, lo Lluís Roig i lo camell. I sempre amunt.
I amunt. Fins a
l’estratosfera per tornar a baixar, i tocar de peus a terra. Ascendir fins a
Naturlàndia i descendir, progressivament. Passant per les poblacions de
Bescaran, Estamariu i Llirt, per finalitzar, després d’alguns quilòmetres de
regal, a la plaça dels Oms de La Seu d’Urgell.
La distància
suplementària que han de realitzar els participants, amb les cames adolorides,
provoquen que alguns renecs s’escapin de la boca dels corredors pocs minuts
abans d’arribar a La Seu. Paraules poc agradables dirigides cap a
l’organització de l’esdeveniment.
L’ansiada arribada,
entre multitud d’espectadors, ofereix quatre comestibles per a recuperar
forces. Un que arrossega els peus, l’altre que va de banda a banda de carrer,
un que continua i baixa pel Carrer Major... On vas, noi?!
I una traïció! Lo
Sete, que arribava a Naturlàndia amb la samarreta del Club, fa acte de presència
a l’arribada amb una samarreta enemiga... I els dos primers corredors de casa no apareixen a les imatges de l'arribada, devien anar massa ràpid i la càmera no els va captar.
Unes hores més tard els corredors que han anat a l'aventura es troben incapacitats de cintura cap avall. Ai! Ui! Un no pot baixar les escales, l'altre no es pot moure i un tercer està més mort que viu. I què es pensaven?
Força Atlètic!
PD: Quina crònica més seriosa m'ha sortit, oi? Això marca tempesta...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada