dilluns, 9 de maig de 2016

Vertical Quiri 2016. Brrrum, brrrum!

Encara són noves? Van passant els anys i encara són noves? I el Quiri no és un Sant. Això és un muntatge. No m’ho he cregut mai, jo.


Però els corredors són uns il·lusos. Contents i enganyats. Cap a Sant Quiri, tots cap a Sant Quiri. Alguns espavilats es queden a la Palanca de Noves. A Sant Quiri, diuen. Les corredores no ho són tant.

L’any passat es va embalar un corredor a la sortida i va baixar a girar a la Palanca. Va dir que no havia pogut parar i no va fer la corba que inicia la pujada a la sàdica ermita. Però jo no ho sé. I com que no ho sé, no ho dic.

Despertadors contra les parets. És massa d’hora. Elles surten abans, gairebé abans de sortir el sol. Aquesta vegada tampoc sortirà, romandrà amagat darrere de les denses nuvolades d’escuma de sabó. Un privilegi?

Retrobaments. Copets a l’espatlla i encaixades de mans. Algun gest amb el cap i algun gest amb la mà. Elles pugen. Ells baixen, per veure-les passar. Aplaudiments. Una mica d’eufòria. Pessigolles a la panxa, una mica més grossa del compte, encara. Molts globus sota el pit. Aerostàtics, alguns.

Moltes baixen quan ells encara pugen. Van tard i els veuen passar. Una esquella i no hi ha vaques. Alguna cabra, sí. Boja.



Ho heu llegit cantant, però ha estat una confusió. Eren cabres o vaques? És la primera crònica de l’any i encara he d’acabar d’afinar, normalment no em passen aquestes coses. Sóc força fiable. No acostumo a perdre el cap a mitja crònica.

Mans enlaire per tocar l’esquella de la creu del cim de Sant Quiri (1485), que va sonant sense parar. El reglament de la cursa diu que s’ha de tocar amb la mà. No farem cap comentari, però si el Bruce Lee aixequés el cap cauria mort una altra vegada. Tantes facilitats...

Muntanya de forma piramidal. Una ermita construïda fa més de mil anys. El dolor de les persones a dins. Un quadre salvatge. Fa por. Algú ens podria explicar el seu orígen?

Baixada fins a l’esplanada per recuperar les forces perdudes. Un cap com un timbal. Alguns que no parlen i uns altres que parlen per tots. Sempre he sentit a dir que tenim dues orelles i només una boca perquè hem d’escoltar el doble del que parlem. La pluja arriba a temps per aigualir el final i acaba la comèdia.

Tranquils, podeu pujar al tot terreny que ha preparat l’Atlètic Santa Fe per fer una baixada rodada i seca. Aneu pujant que és de set places. Encara hi cap més gent! Ple? Cinturons de seguretat ben cordats? Set corredors asseguts i contents, avui no es mullaran. Des de dins del cotxe un corredor juganer se'n riu d'algun que ha de baixar a peu. El cotxe és ple.

Cop de clau. Brrr... Brrr... No en vol. Un altre cop de clau.  Brrr... Brrr... El cotxe no s'engega. La bateria està esgotada després de dues hores amb els llums encesos. Set persones a dins preparades per baixar fins a Noves de Segre. Silenci llarg i sostingut. El cotxe és ple. El cotxe no es mou. Està ben quiet. Cops de clau. I el cotxe, quiet.


Set contra un. La força de les màquines contra la força de l’home. El cotxe no es mou, de la mateixa manera que tampoc s'han mogut alguns corredors durant la cursa. Pinces? No. Pinces? No. Pinces? Brrrum, brrrum! Botifarra i manta!


1 comentari :

  1. Per fi les grans croniques, quant de temps, felicitats!

    ResponElimina