dissabte, 31 de desembre de 2016

Cursa dels Nassos d'Oliana. Mirant a terra el podeu veure.

El paisatge blanquinós de primera hora del matí va deixant pas a l'herba verda que esperava, impacient sota el gebre, la sortida de l'astre rei per poder mostrar tota la seva esplendor.

El sol lluita contra el mercuri per aconseguir una temperatura agradable durant la jornada. El sol guanya amb retard. El mercuri no es mou en els instants previs a la Cursa dels Nassos d’Oliana.

Integrants de l'Atlètic Santa Fe

Vista clara i sumptuosa avui des de la presa del pantà. L’aigua és símbol de riquesa, però de vegades la pobresa augura felicitat i alegria. La inauguració de la infraestructura va anar a càrrec del Generalíssimo, símbol inequívoc de tristesa, de repressió i de molts grisos. De dies grisos i de “grisos” repartint hòsties tots els dies. 

Aquesta vegada és la Cursa dels Nassos, la competició que l’any passat va ser una farsa, la més matinera de les curses de fi d’any. Serps de colors que onegen sobre l’entorn per tancar el cercle. Companys de viatge per tornar. Per acabar a l’inici del camí.

El castell d’Oliana és el principal atractiu del recorregut, penso. Mirant a terra el podeu veure. Majestuós. Aviat no serà castell.

Dos atletes van amb una “llebre” que marca el temps. Imposa el ritme. Per gràcia o per desgràcia no són caçadors. Amb dos toreros de muntanya us asseguro que no torna a Oliana. Tanquem l’any sense víctimes humanes. “Només” han patit la seva ira centenars d’animals indefensos. I l’excusa és la sobrepoblació.

El duel més disputat i la "llebre" al fons

I el rellotge. Aquells atletes més matiners van tornant a Oliana massa aviat. No han pogut gaudir de l’entorn. No han pogut gaudir del castell. Del castell?

El castell està documentat els anys 919 i 920 amb el nom de Castro Uliana, sota els dominis dels comptes d’Urgell. El poder de l’església que encara manté. L’església que va ser consagrada entre els anys 1037 i 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell. I ja només queda en la documentació. Mirant a terra el podeu veure.

Set de nostres i molts altres. Bonic esdeveniment per tancar l’any. Esport i diversió. Una bona organització que acomiada a tots i a totes les participants amb un got de xocolata desfeta. I una altra vegada sense coca. Amb galetes, però sense coca. És com una nit de fi d’any sense raïm. És com una nit de fi d’any amb olives verdes. Arbequines.

Després de la cursa

I aquí acaba l’última crònica de l’any. Acomiadem aquest any 2016 amb la voluntat d’haver intentat aconseguir que tothom gaudeixi de les cròniques de l’Atlètic Santa Fe. Aconseguir treure un somriure, només un únic somriure a una sola persona amb la lectura d’una crònica, ja és un èxit per nosaltres. És un gest enorme.

No és fàcil, us ho ben asseguro, però nosaltres hi hem posat tota la nostra ciència, que és molt poca, i tota la nostra il·lusió, que és immensa. Algunes vegades encertarem i unes altres no, però sabem que sou conscients de la dificultat que alberga.

I amb el cor a la mà volem donar les gràcies a tots els lectors i desitjar-vos un feliç 2017. Sense vosaltres, aquesta feina, perdria el sentit. Mirant a terra el podeu veure.

Moltes gràcies.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada