dilluns, 20 de febrer de 2017

Mitja Marató de Balaguer. Els fills del franquisme.

Prement fort, tapant les orelles amb les mans. Contra la paret, el despertador. El malparit no deixa de sonar. Massa d’hora i és a prop. Els ulls mig clucs. Ulleres i lleganyes. I algun badall.

Carretera i manta. En poca estona apareix la boira fregant la superfície de la Terra. La boira, la gran venedora de dies tristos. I aquelles persones enamorades de la boira. Aquelles persones orgulloses del seu clima. Aquelles grans venedores de fum.


Peu a terra. Petites gotes d’aigua en suspensió sota els peus de Sant Crist de Balaguer. La temperatura és baixa i no pujarà. El mercuri és Plutó a les Terres de Lleida.

Uns que baixen i uns altres que pugen, per arribar a un mateix punt del mapa. Petit país que això permet. Uns han dormit i uns altres no. Massa festa. Oi! Una porticada plaça medieval de gran bellesa, el caliu de la gent i una traïció.


La localització de la ubicació de l’espai de repartiment de dorsals és una prova difícil. És una prova de foc. Mapa en mà. Massa preguntes i poques respostes. Paret per paret amb la majestuosa caserna de la Guàrdia Civil. Imperial bandera de tres franges horitzontals presidint el recinte, avui borrosa per la boira. L’àguila de Sant Joan Evangelista que va marxar volant l’any 1981 però va deixar els ous. Els fills del franquisme.

Un embut. La sortida estreny una carrera que flueix pels carrers de la ciutat del Sant Crist. Una ciutat plena de cons de senyalització. Taronja. Ziga-zaga, ziga-zaga. Uns que vénen i uns que hi van. Gestos amb el cap i gestos amb la mà. Alguns crits i alguns insults. Alguns de forts. Girs, giravoltes, tombarelles. Mitja volta, giragonsa, marxa enrere, Balaguer. Preguntant s’arriba a Roma. Tornarem.

Cara amunt deixant la laberíntica ciutat enrere. Tètrica. De banda a banda de carrer. Una mica de mareig. Carretera i boira. Un dia gris sobre l’asfalt, sense aconseguir percebre el més mínim atractiu durant el camí. Lleig, com el dia. Lleig, com l’aneguet. Lleig. Uns que vénen i uns que hi van. Mitja volta, giragonsa, marxa enrere, Balaguer.

La mateixa tornada. La tornada d’una cançó dolenta. Prement fort, tapant les orelles amb les mans. Aquells carrers estrets. La plaça porticada. Aquella plaça medieval. Carrers estrets que desemboquen a l’orígen i desemboquen al final. Molt a prop de la caserna de la Guàrdia Civil de Balaguer, amb aquella bandera onejant borrosa entre la boira. Aquella bandera que va perdre l’àguila que va deixar els ous. Els fills del franquisme.

El caliu, l’escalfor de la gent, els colors. Massa colors. Una traïció. Aquella mateixa traïció. Un traspàs en el mercat d’hivern a esquenes del club que l’ha vist nèixer, i que l’ha vist crèixer. Aquella cara. Aquella samarreta blanca. Aquell cap de porc. Prement fort, tapant ulls i orelles amb les mans. Blau Peten. Mitja volta, giragonsa, marxa enrere, Balaguer. 


Aquella bandera que va perdre l’àguila que va deixar els ous. Els fills del franquisme. Aquella derrota. Aquesta victòria. Mitja volta, giragonsa, marxa enrere, Balaguer.

Força Atlètic!


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada