dimecres, 25 de setembre de 2013

I Cursa de la Vaca. Animalades.

Després de participar a la II Cursa Perseguint la perdiu de Vilanova de Meià, els dos mateixos Atlètics fan cap a la Cursa de la Vaca de Vallfogona de Balaguer. Són uns animals.

Ja pot anar amb compte. La vaca, vull dir. Perquè amb aquests dos torets...

Esperem que en les properes edicions hagin posat un nom a aquesta vaca, ja que el nom de la cursa és molt genèric. Des d’aquí proposarem tres noms per a facilitar la feina a l’organització: Rosquilla, Cirera i Conxita.

I deixem les animalades per a una altra estona i anem de cara a la feina, ja que en arribar a Vallfogona de Balaguer, lo Joan comença a saludar a tort i a dret. I la perilla més famosa del país es va obrint pas entre els coneguts i les conegudes, entre els desconeguts i les desconegudes, per arribar, finalment, a la taula de recollida de dorsals.

Per la seva banda, lo Xavi Alet és obsequiat amb uns triangles de presenyalització de perill en el mateix moment de la recollida del dorsal. L’home valent també és un home afortunat. Però... podria ésser un presagi del què passarà durant la cursa?


A les 10 del matí del diumenge 22 de setembre es dóna la sortida i els corredors surten com una manada de vaques... Ai! Com una manada de braus en busca de la línia de meta. Els dos ganxos surten amb la intenció de millorar les seves marques en la distància de 10.000 metres, en un recorregut favorable, i lluitant contra més de 150 corredors que participaran en la primera edició d'aquesta cursa.

Lo Xavi comença amb el ritme previst per a millorar la seva marca personal, en canvi lo Joan no sap què ha passat amb el seu cronòmetre i desconeix el ritme que duu, però porta la perilla estarrufada, símbol inequívoc de gran velocitat. Un pèl mirant al sud, un pèl mirant al nord, un altre mirant a Santa Fe...

I un espès fum negre s’escampa entre els corredors. D’on surt? Què ha passat? És l’Home valent! Ha sortit eixelebrat i massa de pressa. O potser ha arribat mal munyit. Els triangles! L’obsequi serà de gran utilitat...


La col·locació dels triangles sobre la calçada alerten a la resta d’atletes de l’avaria del Xavi, que completa el recorregut a pas de vaca, i no de toro.

Finalment, lo Joan arriba eufòric en menys de 40 minuts, després d’haver perseguit intensament el globus de la llebre que marcava aquest mateix temps. I es troba amb l’Home valent, que camina amb el cap cot, lamentant-se per haver trigat gairebé 38 minuts en finalitzar la cursa. Els valents també s’enfonsen.

Esperem que hagueu gaudit d’aquesta faula*. Jo em prendré un got de llet i me n'aniré a dormir...

I per acabar, puc saludar? No? No puc saludar? És igual, saludaré igualment. Vull saludar als tres porquets, a l’aneguet lleig i al President (que si no li faig una mica la “pilota” em quedaré sense sobre). Ah! I també vull saludar a una persona que un dia em va dir: “Aquestes cròniques... us portaran problemes!”.

Força Atlètic!

* Una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen. La faula té un caràcter didàctic, normalment ètic, que es mostra al final.


Continua llegint...

dimecres, 18 de setembre de 2013

II Cursa Perseguint la perdiu. Perdiu que vola, perdiu a la cassola!

El passat dissabte 14 de setembre es va disputar la II Cursa Perseguint la perdiu, a Vilanova de Meià, i dos membres del Club no van faltar a la cita. Lo Xavi Alet buscant un altre bon resultat i lo Joan Vilana buscant afegir una altra cursa a la seva col·lecció.

Els dos Atlètics surten d’Organyà després de dinar i aprofiten el viatge per plorar una mica. Que si a mi em fa mal l’orella dreta, que si jo tinc la perilla escapçada...

Arriben a Vilanova de Meià puntualment, amb el temps suficient per a la recollida dels dorsals i acabar de decidir quines sabatilles es posen, quins mitjons es posen i quins calçotets es posen (si els de mudar o els d’esport). I encara els sobra temps per a saludar els coneguts del Joan... Ah no! En aquesta cursa no n’hi ha cap!

Tot i això, encara hi ha temps de comentar el recorregut amb una corredora. Una coneguda de l’Home valent. Seria convenient fer-li una bona oferta, ja que l’Atlètic Santa Fe escasseja en la categoria femenina. Una altra opció seria la de posar una perruca i un llacet de color rosa a la perilla del Joan, i pregar a Déu per a no ésser descoberts...

A dos quarts de set de la tarda comença la cursa i els corredors es llancen carrer avall, per iniciar, seguidament, una forta pujada. I la perdiu? On és la perdiu? Lo Xavi se situa en el grup capdavanter, buscant la perdiu com un boig. Mentrestant el Joan els va perdent de vista paulatinament. En pocs minuts els corredors han realitzat els més de 400 metres de desnivell positiu, passant el Cogulló (el punt més alt del recorregut). Ja només manca la baixada. Una baixada llarga. Una baixada molt llarga. Però una baixada ràpida i poc tècnica.


L’Home valent creua la línia de meta en la sisena posició, sumant així un altre gran resultat. Uns quants minuts després arriba a la línia de meta lo de la perilla (lo de la perilla seca, aquesta vegada, ja que no va ploure), afegint una nova cursa a la seva col·lecció.

         

I per cert, la perdiu on era? Potser van baixar els caçadors i les van matar totes? Fins i tot van matar la perdiu que havien de perseguir els corredors? No van deixar ni els ous. Aquesta gent no està per tonteries, no té miraments. Els caçadors són salvatges i...

Perdiu que vola, perdiu a la cassola!

Força Atlètic!

Continua llegint...

dimarts, 10 de setembre de 2013

IV Radikal Estana 2013. Bressol de la llengua.

Un cap de setmana intens. Un cap de setmana marcat per l’eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020 i per la celebració de la IV Radikal Estana en l’àmbit esportiu, i per la celebració de la Festa i fira del llibre del Pirineu en l’àmbit cultural.

I aquest mateix cap de setmana, a primera hora del matí del dissabte previ a la Diada Nacional de Catalunya, amb el sol amagat darrere un dens llençol de núvols amenaçadors, quatre membres de l’Atlètic Santa Fe (Xavier Alet, Joan Vilana, Jordi Alet i Jordi Vilana) surten d’Organyà en direcció a Estana, població situada en ple Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

El mal estat de la carretera d’accés a aquesta petita població posa a prova a tots els conductors, ja que té més forats que un colador. Unes quantes “paelles” després, els corredors, ben sacsejats, posen els peus a Estana amb el temps suficient per a la recollida de dorsals i per a la realització dels exercicis d’escalfament previs a l’inici de la carrera.

El Jordi Garcia s’uneix al grup uns minuts abans de prendre la sortida per a fer una mica més gran a l’Atlètic Santa Fe en aquesta cursa circular, d’una dotzena de quilòmetres i gairebé 700 metres de desnivell positiu acumulat. En total, més d’un centenar de corredors prendran part de la mateixa.

L’explosió d’un petard a pocs centímetres de la línia de sortida obliga a tots els corredors a escapar espaordits. Segurament, i segons la llei que regula el llançament de bombes, míssils i petards, no va ser respectada la distància mínima de seguretat.

Durant el recorregut s’escapen algunes gotes d’aigua que omplen els gots dels avituallaments, refresquen els corredors i deixen la perilla del Joan en remull. El seu germà ha abandonat.

Tots els corredors van superant els obstacles que planteja el recorregut. Tots, menys un. L’home valent s’ha perdut. I també ha perdut la segona posició de la carrera. I ha perdut la paciència, ha perdut la motivació i ha perdut el senderi.

I preocupats, els altres corredors van cridant: “Home valent, on ets? Home valent, on ets?” I l’home valent va contestant: “Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou”.

I sabeu què van fer els altres corredors? Res. No van fer res.

Els corredors van anar arribant a la línia de meta. L’home valent, després de retrobar el camí correcte i encès com un llumí, va conservar el liderat del Circuit Fer. Lo de la perilla molla i lo Secretari van mantenir una dura lluita que es va resoldre en l’últim sospir a favor del primer. A última hora, i sense haver-se perdut, també va creuar la línia de meta lo Jordi Garcia.

El temps marca la pauta en el moment de l’entrega de premis. Els guanyadors de les diverses categories intenten mantenir l’equilibri sobre les improvisades bales de palla col·locades maldestrament en forma de podi. Els espectadors pateixen per la seva salut. I una forta tempesta dóna per acabada la festa.

En retornar novament a Organyà, existeix una dolça olor literària escampada per la vila. I és que Organyà es converteix en la capital de la literatura de muntanya una vegada a l’any.


Organyà, el bressol de la llengua catalana i el lloc en el qual es va localitzar el text més antic escrit en català i en qualsevol altra llengua romànica peninsular, es converteix en l’espai de trobada d’escriptors, editors, llibreters i lectors. Es converteix en l’espai de trobada dels amants de la literatura catalana i, més concretament, de la literatura pirinenca. Es converteix en el punt de trobada dels defensors de la nostra llengua. Dels catalans i dels pirinencs.

I aquesta festa ha tingut lloc el mateix cap de setmana en el qual els membres del COI han donat una puntada de peu al cul de Madrid. En el mateix cap de setmana en el qual els membres del COI han menyspreat la candidatura espanyola. De la mateixa manera que el govern espanyol ha menyspreat la llengua catalana. De la mateixa manera que Espanya ha volgut acabar amb el català.

Una llengua menyspreada per un Estat i cada vegada més estandarditzada en el nostre país. Una llengua d’una gran riquesa dialectal, però cada dia una mica més diluïda, més pobra. Articles, paraules i conjugacions verbals que estan a un pas de la seva desaparició definitiva. Lo català nord-occidental, lo català que mos van ensenyar los nostres pares i los nostres padrins està trucant a les portes de l’infern...

Ells volen destruir una llengua i nosaltres estem destruint un dialecte, lo nostre dialecte. Lluitem?

Força Atlètic!


Continua llegint...

dimarts, 3 de setembre de 2013

VII Trobada atlètica de muntanya d’Aristot. Sant tornem-hi.

Com han anat les vacances? Ja s’han acabat o encara no? Alguns no en fan mai per això, no paren mai de córrer... Ah no! Que aquí no entrena ni Déu, és veritat...

I iniciem el setembre. La tornada a l’escola, la tornada a la feina i la tornada de les cròniques de l’Atlètic Santa Fe.

I anem al gra, que la tornada és molt dura i no estem per gaires tonteries. El passat dissabte 31 d’Agost alguns Atlètics van retornar a la competició amb la VII Trobada atlètica d’Aristot. Aquelles quatres cases situades al cap d’un roc que domina la vall del riu Segre i que es poden visualitzar perfectament des d’un cotxe que es dirigeix a la Cerdanya.

L’expedició surt d’Organyà amb los dos nens de Cal Planes. Parada a La Seu. S’hi afegeixen el Jordi Garcia (de La Seu de naixement) i el Xavi Alet (de la Seu d’adopció). Arribada a Aristot i dos Atlètics més continuen augmentant la llista de presents. Estevet i fill, puntuals com un clau.


Després de la recollida de dorsals (reutilitzats cinquanta vegades) i ben mudats amb l’equipament del Club (que per cert, encara manquen les gorres de l’Atlètic Santa Fe, per a completar l’equipament dels més exigents) es col·loquen sobre la línia de sortida.

A les cinc en punt... He dit en punt? O no tant en punt... es dóna el tret de sortida de la setena edició d’aquesta cursa. I la primera pujada es llarga, molt llarga, massa llarga i tot per a la majoria. Lo Xavi, avui, apunta bones maneres i ja s’ha situat en els primers llocs. Per ell la pujada no és massa llarga ni massa dura.

Puja com un boig i baixa amb la cua entre les cames (faltaria més). Únicament té l’arribada al cap, els punts, la classificació general del Circuit Fer... Tercer! És un toret xarolès. Un altre podi. Una altra estarrufada.

I els altres Atlètics van arribant amb mala cara i força esgotats a la línia de meta, situada altrament a la població d’Aristot. Lo Joan s’ha imposat al seu germà a la pujada (sembla que al “Presi” se li ha fet massa llarga la pujada. I la baixada. I lo pla...). I arriba el Jordi Vilana, perseguit de molt a prop per l’Estevet, per la gorra de l’Estevet i pel fill de l’Estevet (l'Arnau). Finalment apareix a la línia d’arribada el Jordi Garcia, amb les galtes (de la cara) vermelles com un pebrot. 


L’enhorabona a tots. I especialment al Xavi!

Per una altra banda, també aprofitem l’avinentesa per a felicitar a l’Àngel Torà, que el mateix dissabte va representar el nostre Club a la mítica Ultra Trail del Montblanc. Cursa que va aconseguir finalitzar després de més de 33 hores, 168 quilòmetres i 9.000 metres de desnivell positiu. Felicitats!

I per cert, us recordem a tots que podeu seguir enviant les cròniques de les curses que aneu disputant, que les vacances ja s’han acabat. O sigui, aneu-vos traient la son de les "aurelles" i envieu les cròniques de les curses que aneu realitzant...

Força Atlètic!
Continua llegint...