En aquest entorn de
gran bellesa natural, refugi de maquis durant la guerra, va néixer l’ofici de
trementinaire, una activitat exclusiva de les famílies més pobres de la vall de La Vansa i Tuixent, exercida
principalment per dones i desenvolupada durant els segles XIX i XX.
Amb l’objectiu de
complementar l’economia domèstica en un context complicat, les trementinaires
es desplaçaven per diversos indrets de Catalunya amb la finalitat de vendre la
trementina (substància extreta de la resina dels pins que s’utilitzava per
desinfectar ferides de persones i animals), herbes remeieres i altres productes
de muntanya.
És fascinant poder
observar com l’escassetat aguditza l’enginy i la creativitat. En una situació
comparable a la profunda crisi actual (tot i les diferències polítiques,
econòmiques i socials evidents a causa de l’evolució i el pas del temps, o
millor dit, de la involució i el pas del temps) les dones sàvies de la vall de
La Vansa i Tuixent haurien de ser un mirall per a tots nosaltres. Un mirall de
saviesa.
I en una fugida
endavant, i avançant una bona pila d’anys, aquest passat dissabte 22 de juny de
2013, en aquest mateix entorn, va tenir lloc la III Vertical Arp, un quilòmetre
vertical amb sortida de Sorribes i arribada al Refugi de l’Arp, situat a
l’interior de les pistes d’esquí de Tuixent-La Vansa.
Un Atlètic famós (Joan Vilana), tres Atlètics invisibles (Xavier Alet, Òscar
Casals i Jordi Alet), i algun altre ganxo
pendent d’afiliació a l’Atlètic Santa Fe, es van desplaçar fins a
aquesta preciosa vall per a disputar la tercera cursa del Circuit Fer.
Visiblement més
gras i amb una mica de papada, però igual de ràpid i de fort a causa de la
presa d’una pastilla vitamínica receptada pel seu germà, informàtic de
professió, lo Xavi Alet es fa la víctima durant el viatge.
En arribar a
Sorribes, lo Joan es converteix en el centre d’atenció i sembla ser l’únic
membre visible del Club. Saluda i és saludat. Interroga i és interrogat. Contesta
i és contestat. Has pujat sol avui? No ha pujat el teu germà?
I mentre l’home de
la perilla més famosa dels Pirineus segueix el seu ritual particular, els companys
invisibles van realitzant els exercicis d’escalfament entre els carrers de
Sorribes, víctimes de l'abandonament més absolut per part del Joan durant els instants
previs a la sortida de la prova.
A les 10 hores en
punt del matí i després de l’explosió d’un petard, que en aquestes dates genera el desconcert entre els corredors per esbrinar si ha estat el so de l’inici de la
cursa o el so d’un petard que ha llençat algun nen malparit per donar lloc a confusió,
comença la carrera.
Després d’una
llarga baixada sobre asfalt i de creuar, mitjançant un pont de fusta, lo riu de La Vansa,
la cursa s’endinsa en el bosc. En un bosc trepitjat contínuament per les trementinaires
durant el segle passat. Pou d’extracció de resina per a la fabricació de la guaridora trementina.
La gran quantitat
de públic ganxo existent durant el
recorregut posa la pell de gallina i anima a seguir endavant. A seguir lluitant
contra el rellotge. A seguir lluitant contra el pas del temps. Sota la
supervisió d’un cronometratge precís. Amb la precisió d’un rellotge suís.
El rellotge s’ha
quedat immòbil amb la matinera arribada del Xavier Alet, recuperant dues posicions a l'últim moment gràcies a l’efecte de la pastilla i incentivat per una pèrdua de papada durant
el camí. La papada no es crea ni es destrueix, només es transforma en suor i
s’expulsa.
I amb l’Òscar Casals arriba el silenci a la línia de meta, que inicia la seva celebració particular.
Inicia un minut de silenci. Dos minuts de silenci. Tres minuts de silenci...
Finalment, el desenllaç del duel més igualat de la jornada entre lo Joan
Vilana i lo Jordi Alet ha acabat amb la victòria del primer, després d’haver
estat assetjat i escridassat durant tot el camí pel Secretari del Club, però imposant la seva força i superant la pressió rebuda. En els instants posteriors a l'arribada, lo Joan Vilana, segueix ignorant els companys invisibles. Segueix saludant i segueix conversant.
I per cert, veig que ha arribat l'estiu al Bloc del Club i que lo president ha posat una dona a la platja parant lo sol. I no n’hi ha una, hi
són totes. Totes les Atlètiques. Ja
poden estar morenes, perquè la temporada passada algunes encara corrien, però
aquest any deuen estar totes a la platja. Esperem que properament tornin a desfilar pels boscos de l'Alt Urgell, prenent el relleu de les dones sàvies. Agafant el testimoni de les dones lluitadores. Com les més dignes successores de les trementinaires.
Força Atlètic!
