divendres, 28 de juny de 2013

Andorra Ultra Trail 2013. Com un gos.

Entre el 20 i el 23 de juny de 2013 es va celebrar la carrera de muntanya més dura del petit país dels Pirineus, l’Andorra Ultra Trail Vallnord. Competició formada per cinc proves de diverses distàncies i diferents característiques.


L’Atlètic Santa Fe va ser present a la dura prova andorrana a través de la participació del Frank Silla a la Ronda dels Cims i del Jordi Vilana i del David Buchaca a la Celestrail.

La Ronda dels Cims és la prova més llarga de l’Andorra Ultra Trail, amb 171 quilòmetres de recorregut i 12.100 metres de desnivell positiu. Lo Frank Silla va fer figa i va abandonar la prova.


Podeu veure la crònica publicada al seu Bloc. Us deixem l'enllaç:


Per una altra banda, la Celestrail és una prova de 78 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell positiu que va comptar amb la presència del Jordi Vilana i del David Buchaca, que també va fer figa.

Lo pobre Buchi va ser abandonat com un gos pel seu company i president de l'Atlètic Santa Fe, únic atleta del Club que va continuar endavant i va aconseguir finalitzar la prova.

Força Atlètic! 


Continua llegint...

dilluns, 24 de juny de 2013

III Vertical Arp. Mirall de saviesa.

En aquest entorn de gran bellesa natural, refugi de maquis durant la guerra, va néixer l’ofici de trementinaire, una activitat exclusiva de les famílies més pobres de la vall de La Vansa i Tuixent, exercida principalment per dones i desenvolupada durant els segles XIX i XX.

Amb l’objectiu de complementar l’economia domèstica en un context complicat, les trementinaires es desplaçaven per diversos indrets de Catalunya amb la finalitat de vendre la trementina (substància extreta de la resina dels pins que s’utilitzava per desinfectar ferides de persones i animals), herbes remeieres i altres productes de muntanya.

És fascinant poder observar com l’escassetat aguditza l’enginy i la creativitat. En una situació comparable a la profunda crisi actual (tot i les diferències polítiques, econòmiques i socials evidents a causa de l’evolució i el pas del temps, o millor dit, de la involució i el pas del temps) les dones sàvies de la vall de La Vansa i Tuixent haurien de ser un mirall per a tots nosaltres. Un mirall de saviesa.

I en una fugida endavant, i avançant una bona pila d’anys, aquest passat dissabte 22 de juny de 2013, en aquest mateix entorn, va tenir lloc la III Vertical Arp, un quilòmetre vertical amb sortida de Sorribes i arribada al Refugi de l’Arp, situat a l’interior de les pistes d’esquí de Tuixent-La Vansa.

Un Atlètic famós (Joan Vilana), tres Atlètics invisibles (Xavier Alet, Òscar Casals i Jordi Alet), i algun altre ganxo pendent d’afiliació a l’Atlètic Santa Fe, es van desplaçar fins a aquesta preciosa vall per a disputar la tercera cursa del Circuit Fer.

Visiblement més gras i amb una mica de papada, però igual de ràpid i de fort a causa de la presa d’una pastilla vitamínica receptada pel seu germà, informàtic de professió, lo Xavi Alet es fa la víctima durant el viatge.

En arribar a Sorribes, lo Joan es converteix en el centre d’atenció i sembla ser l’únic membre visible del Club. Saluda i és saludat. Interroga i és interrogat. Contesta i és contestat. Has pujat sol avui? No ha pujat el teu germà?


I mentre l’home de la perilla més famosa dels Pirineus segueix el seu ritual particular, els companys invisibles van realitzant els exercicis d’escalfament entre els carrers de Sorribes, víctimes de l'abandonament més absolut per part del Joan durant els instants previs a la sortida de la prova.

A les 10 hores en punt del matí i després de l’explosió d’un petard, que en aquestes dates genera el desconcert entre els corredors per esbrinar si ha estat el so de l’inici de la cursa o el so d’un petard que ha llençat algun nen malparit per donar lloc a confusió, comença la carrera.

Després d’una llarga baixada sobre asfalt i de creuar, mitjançant un pont de fusta, lo riu de La Vansa, la cursa s’endinsa en el bosc. En un bosc trepitjat contínuament per les trementinaires durant el segle passat. Pou d’extracció de resina per a la fabricació de la guaridora trementina.

La gran quantitat de públic ganxo existent durant el recorregut posa la pell de gallina i anima a seguir endavant. A seguir lluitant contra el rellotge. A seguir lluitant contra el pas del temps. Sota la supervisió d’un cronometratge precís. Amb la precisió d’un rellotge suís.

El rellotge s’ha quedat immòbil amb la matinera arribada del Xavier Alet, recuperant dues posicions a l'últim moment gràcies a l’efecte de la pastilla i incentivat per una pèrdua de papada durant el camí. La papada no es crea ni es destrueix, només es transforma en suor i s’expulsa.

I amb l’Òscar Casals arriba el silenci a la línia de meta, que inicia la seva celebració particular. Inicia un minut de silenci. Dos minuts de silenci. Tres minuts de silenci...

Finalment, el desenllaç del duel més igualat de la jornada entre lo Joan Vilana i lo Jordi Alet ha acabat amb la victòria del primer, després d’haver estat assetjat i escridassat durant tot el camí pel Secretari del Club, però imposant la seva força i superant la pressió rebuda. En els instants posteriors a l'arribada, lo Joan Vilana, segueix ignorant els companys invisibles. Segueix saludant i segueix conversant.


I per cert, veig que ha arribat l'estiu al Bloc del Club i que lo president ha posat una dona a la platja parant lo sol. I no n’hi ha una, hi són totes. Totes les Atlètiques. Ja poden estar morenes, perquè la temporada passada algunes encara corrien, però aquest any deuen estar totes a la platja. Esperem que properament tornin a desfilar pels boscos de l'Alt Urgell, prenent el relleu de les dones sàvies. Agafant el testimoni de les dones lluitadores. Com les més dignes successores de les trementinaires.

Força Atlètic!
Continua llegint...

dimarts, 11 de juny de 2013

Cuita el Sol 2013. L’home que corria més que el sol.

El dissabte 8 de juny de 2013 tres Atlètics (Jordi Vilana, David Buchaca i Joan Vilana) dinen puntualment i parteixen d’Organyà en direcció a Àreu (La Vall Ferrera) per a disputar-hi la X Cuita el Sol, l’ascensió al cim del Monteixo. Cursa inspirada en el conte de Pep Coll, “L’home que corria més que el sol”, inclòs dins del llibre “L’edat de les pedres”.

La llegenda explica la història d’en Quim de l’Aubach, un home valent del desaparegut poble de Malpui. Es tracta d’un home que, de jove, va guanyar fins a sis vegades una cursa molt difícil. Una cursa que tractava de de batre’s amb el sol. O sigui, es tractava de córrer fins al capdamunt de la muntanya que corona el poble prou ràpid com per arribar-hi abans que el sol.

La cursa, que en aquella època es feia a principis de setembre (la vigília de la Festa Major) comptava amb la participació de tots els fadrins del poble, i el guanyador tenia dret a escollir fadrina per a tots els dies de la Festa Major.

En aquest cas, es tracta de dur a terme l’ascensió al cim del Monteixo (2.905 metres d’alçada) des d’Àreu (1.220 metres d’alçada) abans que l’ombra atrapi els corredors. Aquesta cursa de 5.400 metres de distància i un desnivell positiu de 1.670 metres és la Cuita el Sol. Una cursa pagada a preu d’or en temps de crisi. Una cursa destinada a polítics corruptes i banquers.

Previsió de pluja, com de costum. Per tant, aquest any tampoc hi serà present el protagonista de la cursa, lo sol.

Arribada a Àreu i recollida de dorsals. Aquesta vegada no s’arribarà fins al cim del Monteixo, ja que existeixen gruixos de neu importants en la part més alta del recorregut. La cursa finalitzarà a la zona del Jespedil, després de 3.000 metres de distància i 1.000 metres de desnivell positiu.

Escalfament en els carrers del poble i cap a la sortida. Espera! Que falten uns taps pels pals! Finalment, lo David Buchaca, gran mecànic i millor persona, soluciona el problema amb uns adhesius i uns vals de descompte recollits de la bossa d’obsequis entregada a tots els participants. I menys mal que és una bellíssima persona, perquè en cas contrari, amb un parell d’escuradents i un xiclet construeix una bomba en un moment. I acaba amb el sol, acaba amb el poble, acaba amb la cursa, acaba amb els polítics i acaba amb els banquers.


Després del discurs previ a la sortida, a càrrec de l’inventor de la història, comença a sonar el campanar. Un, dos, tres, quatre... Patapam! Sortida dels corredors de la plaça del poble, que després de creuar el riu, inicien l’ascens al Monteixo.


En menys d’una hora els tres Atlètics finalitzen la cursa. Lo Jordi Vilana acaba la cursa sense ser atrapat per l’ombra i realitzant un ascens comparable amb els del Quim de l’Aubach, el llegendari campió de la carrera. Lo David Buchaca ha finalitzat el recorregut, però s’ha vist amenaçat per l’ombra. Però per l’ombra del Joan, que ha arribat pocs minuts després. 

A mesura que els corredors van completant el recorregut van iniciant el descens ràpidament, a causa del fred extrem que envaeix el cos dels corredors en pocs minuts i després d'aturar-se.

I arribada de nou a Àreu, on dos pallaresos il·lustres, lo Josep Maria (Lo Mestre) i la Teresa, esperen els herois de l'Atlètic Santa Fe. Moltes gràcies per les mostres de suport rebudes i...

Força Atlètic!


Continua llegint...

dissabte, 8 de juny de 2013

Cursa de la Guineu. Sense res.

Alguns comediants busquen el límit. Lo Joan no té límit, no té son, no té mandra, no té seny, no té res...

Després de participar el dissabte a la cursa de casa (V Arruix de Santa Fe. El camí de la llibertat), el diumenge 2 de juny vaig anar a la Cursa de la Guineu, a Vilanova de Bellpuig.


A les 7.00 sona el despertador i fa molta mandra aixecar-se, ja que ahir entre la cursa, una cosa i una altra vam anar a dormir tard. Segurament és el dia que m'ha costat més d'aixecar-me per anar a una cursa. M'aixeco amb el temps just per vestir-me, esmorzar i consultar on és Vilanova de Bellpuig i com s'hi va.

Arribo a Vilanova de Bellpuig més tard del que seria habitual, però amb el temps suficient per anar a recollir el dorsal, l'obsequi de la cursa (en aquest cas un lot de productes) i escalfar una mica.


A les 9.30 es dóna la sortida. El circuit és molt pla, i tenint en compte que les tres darreres curses han estat verticals, encara m'ho sembla més. Surto força bé, però a mesura que van passant els quilòmetres vaig baixant el ritme. I això que el circuit és igual de pla. Acabo amb un temps de 42:31. Força content i força cansat.

Un cop acabada la cursa toca recuperar forces a base d'un entrepà, xocolata desfeta i coca. I cap a casa a dinar i a fer la migdiada.


Continua llegint...

dimarts, 4 de juny de 2013

V Arruix de Santa Fe. El camí de la llibertat.

La vila d’Organyà obre la veda. Obre la veda a piròmans, lladres i delinqüents. Amb els Bombers d’Organyà plenament ocupats amb l’organització de l’Arruix de Santa Fe i la major part de la població inundant de colors i de flaixos la muntanya, els malfactors poden campar lliurement per la vila. Per una vila convertida, durant unes hores, en un parc temàtic pel diable.

Però la silueta de Santa Fe és cada dia més extensa, més alta, més gran. L’ombra que protegeix la vila d’Organyà és cada vegada més allargada. El dia 1 de juny de 2013, el dia de la celebració de l’Arruix, la muntanya és immensa. La muntanya de Santa Fe arriba a tocar el cel amb la creu.

I tornarà a ser rica i plena. Plena de persones, plena de senyeres, plena d’estelades. Preciosa com sempre, preciosa com mai.

Amb els nervis a flor de pell i després de deixar enrere molts dies d’esforç, de lluita i de patiment, una vintena d’Atlètics ja estan situats sobre la mateixa línia de sortida. A les 17:35 hores i amb el so del silenci únicament trencat pel xiuxiueig del vent, dos-cents cinquanta corredors parteixen d’Organyà per anar a acariciar el cel amb les mans nues. Per anar a tocar les campanes de la capella de la Santa, patrona del Club. Per anar a acariciar la llibertat.

Gran expectació a la sortida. Propis i estranys es troben en aquest punt per donar el seu suport a tots els corredors. A tots els valents. Tothom coneix el Club del poble. Tots coneixen l’Atlètic Santa Fe. Tots, menys un, l’alcalde.

La llarga cua de colors va enfilant el corriol. En fila índia, resseguint el mateix camí que mossèn Jacint Verdaguer va realitzar el 27 de juliol de 1883 i que narra en els seus quaderns. Un camí difícil. Un camí rigorosament marcat. El camí de la llibertat.


El camí és llarg, el camí és dur i ple d’obstacles. El rostre dels atletes és el reflex del cansament. Les cares són un poema, el poema que porta la felicitat escrita amb lletres d’or.

El públic present durant el recorregut és nombrós, és sorollós. El públic empeny els corredors. Els crits són els encarregats d’aplanar el camí, de deixar enrere sang, suor i llàgrimes. Entre tots és possible. Entre tots és més fàcil, més senzill. Només falta un petit pas per arribar. Per acabar.

Les banderes onegen amb el vent, que bufa contínuament, intensament. És l’aire de la llibertat. És l’aire que acompanya els corredors. És l’aire que els impulsa fins a dalt. Fins al temple, fins a Santa Fe... fins al final.

Preciosa com sempre. Preciosa com mai.

Gràcies a tots els que ho heu fet possible. A tots els corredors. I especialment, als Bombers d’Organyà.


Continua llegint...