diumenge, 31 de juliol de 2016

IV Km Vertical Vall de Lord. Quatre gats i són molts.

Gairebé clandestina. Molts. Massa participants en una cursa desconeguda. Difícil de detectar. Difícil d’esbrinar el dia de la seva celebració. Difícil d’endevinar l’horari de sortida. Té mèrit només el fet de ser-hi present. Intel·ligents i ben informats. Fanàtics, els participants. En cas contrari, seria impossible la seva presència.

Sant Llorenç de Morunys, nucli de població situat sobre la presa del pantà de la Llosa del Cavall, el més petit dels catorze municipis que formen part de la comarca del Solsonès. Un altre cul de món de gran bellesa i entorn salvatge.

Quatre gats i són molts. La llei del mínim esforç. Un quilòmetre vertical escapçat a les portes de la Festa Major, com un castell de focs silenciós que inicia la gresa. Sense soroll i sense fum, però de tots colors igualment. Més formós i més pompós. I amb alguns petards, també.

La cúpula de l’Atlètic Santa Fe es presenta a la comarca veïna encapçalada pel President i pel Secretari del Club i per dos acompanyants de luxe, els dos socis fundadors més actius, la mà dreta del President i el manc del Secretari.

Foto d'arxiu. Perdent facultats.

I l’estratègia de cada any. Un cotxe a dalt i un cotxe a baix. Un vehicle al pàrquing del mirador de la Creu del Codó i l’altre a la mateixa població de Sant Llorenç de Morunys. Una vegada finalitzada la cursa, el retorn serà més ràpid i més còmode. O no. Aquesta vegada però, s’anul·la el sopar de rigor a Cambrils per indisponibilitat de la majoria dels membres.

Quatre gats i són molts. La llei del mínim esforç. La intensa calor serà la jutgessa d’aquesta quarta edició de la competició. Apreta fort. Ben molls abans de començar. Enganxa.

El recorregut, escrupolosament marcat, consta d’una primera zona relativament còmoda de camins que van deixant pas a corriols de desnivells importants. Desnivells que s’han d’afrontar caminant, grimpant o reptant. Esgarrapant i tot. Una última zona més còmoda guiarà els corredors fins al mirador de la Creu del Codó, el punt i final d’aquesta magnífica cursa, de recorregut espectacular.

Meravellosa vista. Recuperació de les forces sota un sol intens. Merda! Les claus del cotxe! Només portem les claus del cotxe de baix? Idea brillant. La culpa és del Secretari. El President és un visionari, ha intuït el desastre en plena pujada. Algunes discussions i alguns insults. Alguns de forts. Haurem de baixar a peu? Algú trobarem per baixar. Lloc per un, per tornar a pujar de nou i recollir a la resta de l’expedició.

Pareu! Pareu! Teniu lloc? Un BMW nou de trinca amb només dues persones a dins que es dirigeix cap a Sant Llorenç de Morunys. Cinc corredors bruts i molls. Una bona fortor. Un xofer i un acompanyant molt fins, amb cara de circumstàncies. Quin compromís...

Posem cara de pena. Sí... Un moment! Un moment, que posarem una tovallola (per acomodar el President a la part posterior del vehicle). Quina falta de respecte. Però si té el títol de President...

Avall. I amunt novament a buscar els altres. L’entrega de les claus i avall una altra vegada amb els dos cotxes.

Quatre gats i són molts. La llei del mínim esforç. Un parell de llesques de pa amb tomàquet i botifarra per tothom. Un formatge pels guanyadors. I aquella nostàlgia en passar per Cambrils sense parar.

Força Atlètic!


PD: Arribar a trobar la classificació és de matrícula d'honor. El BMW ha rebut una neteja intensa. Em comenten que es troba estacionat en algun punt de Cardona amb les portes obertes de bat a bat.

Continua llegint...

Excursió al Canigó. El sol sobre el mar.

Atenció a totes les unitats! Recepció de crònica! Recepció de crònica! Gentilesa del Pere Roy...

Hem fet el cim del Canigó. I no ho hem fet com ho fa la majoria, l'hem fet nocturna. Hem sortit de Coll de Jou a les 23:55 i hem fet el cim a les 6:02, amb uns 1700 metres de desnivell per un recorregut de 12,5 km. Per tant, un recorregut de 25 km en un temps d'onze hores.

L'experiència ha estat extraordinària, en el transcurs de la nit hem pogut veure la fauna salvatge, sobtada en el seu terreny quan menys s'ho esperava. Hem gaudit de poder veure cabirols, llebres, isards, marmotes i salamandres d'un tamany considerable, que ens han sorprès a tots. A més, amb els frontals hem vist com després de la puja que caigué durant el vespre les tonalitats blanques de les fulles de la vegetació, i en enfocar a les considerables pedres amb el nostre frontal, brillaven com si fossin d'or, ja que el material que predominava era el quars. Ens ha deixat meravellats.

Una vegada arribats al cim, fosc encara, havíem d'esperar una mitja horeta per a la sortida del sol. Des del cim es podia distingir l'horitzó del mar. En un inici es veia molt tapat pels núvols i ens hem emportat una petita desil·lusió. Mentrestant, però, ens hem pres un cafè amb el fogonet que portava el Xesco, sense sucre i remenant-lo amb un ganivet mig rovellat que portava en Boix i que ha deixat quelcom que el feia més consistent.

Aleshores ha arribat el moment clau, les 6:38 hores. Tot de sobte, a l'horitzó del mar, hem vist com despuntava l'astre rei, un sol com poques vegades hem pogut veure, els núvols ja no el tapaven i per a que us en feu una idea ens hem quedat bocabadats! Ha anat sortint com si fos un rovell d'ou amb un vermell intens. Tots hem coincidit en que les càmeres no feien justícia amb el que podien veure els nostres ulls. Possiblement ha estat la millor sortida del sol que hem pogut veure mai.


Poc després de les set hem començat el descens. Els primers 100 metres impressionaven molt, era molt dret. Particularment, jo he agafat por, però amb l'ajuda dels companys hem baixat tots sans i estalvis. Després hem pogut veure de dia el que havíem pogut veure de nit, uns paisatges impressionants amb unes valls verdes i amb una vegetació digne de qualsevol paradís de muntanya.

El cansament ja es notava. Sense dormir en tota la nit hem arribat al cotxe molt cansats i amb la felicitació entre tots per haver viscut una experiència que no oblidarem en molts anys.



Hem deixo que érem cinc. Cinc nois. El Xesco, l'Uri Besora, el Litos, el Josep Maria Boix i el Pere Roy. Potser ha estat una explicació extensa, però no tenim cap dubte de que l'hem viscuda molt intensament. 

Gràcies a tots per regalar-nos aquest dia tan especial.

Continua llegint...