divendres, 26 d’abril de 2013

Pels camins dels matxos 2013. Més rucs.

De rucs en tenim molts, però de matxo només en tenim un. Pels camins dels matxos, la dura cursa de llarga distància de Torelló, només va comptar amb la representació del Frank Silla.


I és que el passat diumenge 21 d’abril, mentre l’Atlètic Santa Fe rebia un petit homenatge per part del Club de Futbol Organyà, l'atleta de La Seu d'Urgell suava la samarreta negra i vermella en aquesta dura cursa de més de 60 quilòmetres de distància. Gràcies Organyà!


Us deixem l’enllaç a la crònica que el Frank Silla al publicat al seu Bloc:


Força rucs! Força someres! Força matxo! Força mules!

Força Atlètic!


Continua llegint...

dilluns, 15 d’abril de 2013

Trans-Olianenca 2013. Petits i gegants.

Sota l’esguard d’un sol de foc que imposa l’esperada primavera, que només havia mostrat la seva majestuositat en el Bloc del Club, sis Atlètics, víctimes de les elevades temperatures, s’uneixen per defensar els colors de l’Atlètic Santa Fe a la II Trans-Olianenca.

Lo Xavier Alet, lo Jordi Vilana, lo Joan Vilana, lo Frank Silla, lo Josep Maria Vigo (Lo Mestre) i la Lurdes Farreres són els sis valents que plantaran cara al sol durant els més de 16 quilòmetres d’aquesta cursa de muntanya que transcorre per magnífics paratges d’Oliana. Acompanyats per la Teresa (del Mestre) que s’enfronta a la caminada de 5 quilòmetres, pel Secretari del Club i per altres “ganxos”.

Ho heu sentit bé. Lo Jordi Vilana, lo President del Club Atlètic Santa Fe, que durant els darrers mesos havia canviat la seva participació a les curses per la seva afició al joc (Concretament per la seva afició als jocs de cartes de la Llar de Jubilats, on s’ha erigit com el campió d’Organyà del Set i Mig), ha retornat per disputar la segona edició de la popular cursa alturgellenca.


L’hora d’inici és a dos quarts d’onze. Perdó, era a dos quarts d’onze. Els corredors inicien la cursa amb un quart d’hora de retard i amb l’afany de mesurar les seves forces en la primera cursa de muntanya de la temporada.

Lo Xavier Alet, amb la samarreta de tirants i una cadena daurada penjada del coll, sense saber ben bé si va a córrer una cursa de muntanya o si va a buscar brega, lluita de tu a tu amb els més forts del moment. Per darrere, els Atlètics, van prenent posicions entre el gran grup de corredors.

El circuit de camins i corriols ofereix unes privilegiades panoràmiques d’Oliana des dels punts més alts del recorregut. Un ziga-zaga final entre els carrers d’aquesta població escup els corredors a la recta de meta. Punt de partida, punt d’arribada i punt de conflicte.

La senyalització deficient, els passejants aliens, la passivitat de l’organització i la coincidència de corredors i caminants generen el caos a l’arribada. Tres arcs inflables amb una única missió publicitària i un camió de KH-7 estacionat a la mateixa línia de meta, dificulten l’arribada d’uns corredors esgotats que es van fent petits a mesura que l’arc d’arribada es va fent més gran.

I entre la multitud apareixen els primers corredors. En una meritòria vuitena posició apareix l’home fort de l’Atlètic Santa Fe, lo Xavier Alet, que va néixer amb un pa sota el braç i uns tatuatges sobre la pell. Creua la línia de meta esquivant passejants i celebrant el brillant resultat aconseguit. Desaparegut entre la multitud. Petit, però gegant.

Sense cartes, sense jocs i sense símptomes de cansament, fa acte de presència a Oliana lo Jordi Vilana, havent sorprès el seu germà durant els descensos més tècnics del recorregut, i qui també es planta davant del camió de KH-7 uns minuts després, amb un únic dubte. Com s’arriba a meta?

Dubtes i fotografies. Interrogants i retrats a la zona d’arribada. I completa la prova el Frank Silla, que ja va acumulant quilòmetres per afrontar les carreres de llarga distància amb garanties.

I entre els cants dels ocells i l’olor d’arbres florits apareixen lo Mestre i la Lurdes, lluitant contra el rellotge que impartirà el tancament de la cursa i imposant uns ritmes infernals per evitar les envestides del cotxe escombra.


Però la valentia i la motivació per afrontar aqueta cursa solidària només és a l’abast d’una minoria. I els ha fet a tots dos més grans. Ara, són gegants.

Força Atlètic!

PD: L’Atlètic Santa Fe vol agrair a la Fundació Isidre Esteve la tasca que està duent a terme en la millora de la qualitat de vida de les persones amb lesions medul·lars. Vosaltres, també sou grans. Vosaltres, sou gegants.


Continua llegint...

dissabte, 13 d’abril de 2013

Marató de París 2013. No és Disneyland.

Un integrant de l'Atlètic Santa Fe, lo Jordi Garcia, va representar el nostre Club a la Marató de París. Sabeu quin dia? Lo diumenge 7 d’abril de 2013. Tres corredors del Club participant en tres curses diferents el mateix dia.

Veureu que a París va poder comprovar que la Marató no és Disneyland, tot i haver de caminar com l’Ànec Donald unes poques hores després de la dura prova...

Abans de començar la crònica, vull donar les gràcies al Secretari del Club per permetre’m ésser digne d’aital gran honor, i demanar disculpes a l’avança per si el nivell d’aquesta crònica no arriba a la sola de la sabata del que ens té acostumats. En qualsevol cas, accepto el repte i farem el que podrem.

Vaig triar d’anar a provar de fer aquesta marató, que és la meva primera experiència, per dos raons: la facilitat que els acompanyants segueixin les teves (in)evolucions en la cursa, i l’entorn monumental per on transcorre. Efectivament, el Metro connecta diferents punts significatius de la cursa i l’organització ja s’encarrega de lliurar un plànol indicatiu per a facilitar-ho. I sobre l’entorn, què dir? Sortir dels Champs Elysées, girar per la plaça de la Concorde (o sigui, al revés del que fan els ciclistes del Tour a la darrera etapa), passar al costat del Louvre i del Chateux de Vincennes i prendre per la vora del Sena veient Nôtre-Dame i  la Tour Eiffel, així fins al Bois de Boulogne... París d’Oest a Est (i viceversa) per la riba nord del riu.

Bé, cal dir que aquesta vena turística es produeix abans de córrer-la, un cop en cursa i passats desenes de kilòmetres, la visió panoràmica confesso que en el meu cas s’alterà una mica.

Anem a la carrera. Arribem dissabte 6 d’abril amb el tren nocturn de Toulouse, que és el mateix que surt de la Tor de Carol però estalviant-te les corbes del Puymorens. És igual, el taca-taca del trajecte i l’espai reduït del dormitori (ple, a sobre) no fan que notis gaire el que t’has estalviat. Així que a les 7 del matí ja estem a París amb un  temps que pinta fred. Buscar l’apartament que hem llogat per passar els dies, deixar els trastos i anar a buscar el dorsal i els regalets que donen al corredor a la fira. No se si va influir el fet de què l’organització donava tres dies hàbils per recollir les coses, o la quantitat de voluntaris despatxant gent, però en 10 minuts ja havíem enllestit el tema. A destacar que no et donen xip, el teu dorsal ja incorpora unes bandes que marquen el temps. A la fira una mica de “merchandising” i molts estands anunciant altres maratons, algunes de tan exòtiques com la de Djakarta (quanta humitat mare de Déu). Visita a Nôtre-Dame per encomanar-me a tot el possible i a dormir.


Diumenge 7, a les 6 del matí a preparar l’esmorzar (cereals, cereals i cereals). El mòbil em diu que hi ha dos graus positius, però que farà sol. Així que prefereixo samarreta tèrmica a “manguitos” i vinga, cap a l’Arc de Triomf per anar als Elisis. Teníem la sort que l’allotjament estava a l’inici de la línia 5 del Metro, així que no costa res trobar on seure, ja que en cada estació, cada cop anava pujant més i més gent amb pinta (i olor) de corredors.

Un parell de fotos, un parell de voltes a l’Arc del Triomf (ben mirat, tinc 42,195 km per anar escalfant) i adonar-me que realment fot una rasca de cal seixanta, així que cap al calaix de sortida (en principi per sota 3:45), que allà entre la gent s’està més protegit del fred. Això sí, farà sol (durant la resta de setmana ja no va tornar)! Al cap de 25 minuts que hagin sortit els bons, sortim nosaltres. Em pensava que seria més feixuc, però no tinc problemes per agafar un ritme prudent, la cosa va per llarg i la setmana anterior no va ser la millor del món abans d’una marató.

A partir del quilòmetre 5, Place de la Bastille, els carrers comencen a emplenar-se de gent (el públic en cap moment et deixa sol) i un es va animant, malgrat piqui lleugerament cap amunt. Quilòmetre 16, Vincennes, un senyor castell i el més important... ara anirem com uns 12 quilòmetres cap avall, bon moment per fer parada tècnica. Passo la mitja per sobre del temps estàndard, però ja em va bé. Arribem al Sena i els tobogans, ja que passem per tots els túnels que hi ha, primer baixant i després pujant (buff). Em pregunto si passem pel tristament famós Túnel del Pont de l’Ànima...

Ah! Quilòmetre 30! Aquí comença la marató segons els entesos... i a fe de Déu que és veritat. Alguns companys de fatiga ja caminen. Tant és el que hagis fet abans, si t’has passat o t’has guardat, si has entrenat molt o menys del desitjable, començo a notar que les cames van per una altra banda i no per on jo els dic d’anar. Millor dit, a partir del quilòmetre 35 ja no van... com va dir el Joan Vilana en la seva crònica, ja no compto la distància que em queda (fa estona que fins i tot em fixo en les milles), sinó en el temps que encara hauré d’estar corrent. Veig que un pare corre al costat d’un xiquet de 10 anys, que segurament s’ha incorporat per fer els darrers 7 o 8 (o potser més) quilòmetres, així que ho aprofito i segueixo el ritme del vailet, que és força sostenible (per utilitzar un vocabulari modern). Al quilòmetre 41 el perdo, però ara ja no queda gairebé res, així que arribo a meta per una inèrcia que no sé d’on surt, sento la Mari que m’anima i la meta al davant, faig un esprint mental i creuo a 3:57:46 (crec que diu el temps oficial). Fins que no em donen la samarreta de “Finisher”, la medalla i un ponxo impermeable (de gran utilitat per parar el vent que fa i la pluja dels dies següents) no estic segur de què ja he acabat. Moment Kodak.


I després? Dos dies de cames bloquejades i en una ciutat amb el Metro sense accessibilitat adaptada, ni escales mecàniques, ni ascensors, però amb ganes de redescobrir la ciutat i tornar a recordar els quilòmetres ja fets.

I heus ací la meva experiència en aquest desconegut món de la marató. Espero no haver-vos avorrit molt.

Salut i quilòmetres!


Continua llegint...

dijous, 11 d’abril de 2013

Montserrat Skyrace. Una bella melodia.

La Montserrat Skyrace, disputada el passat diumenge 7 d’abril de 2013 va comptar amb la presència del Frank Silla, que es va plantar davant de la Moreneta amb la samarreta de l’Atlètic Santa Fe. Desconeixem si va encendre un ciri.


La llegenda explica que l’any 942, un dissabte al migdia, unes pastores van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. I que aquesta visió, es va anar repetint durant cinc dissabtes consecutius, sota la constatació del rector de Monistrol.

Un cop assabentat de l’esdeveniment, el bisbe hi va organitzar una anada, en la qual van veure una cova on van trobar la Santa Imatge. En intentar traslladar-la a Olesa, la Mare de Déu es va fer molt pesant i no la van poder moure. El bisbe va interpretar aquest fet com el desig de la Mare de Déu de restar en aquell indret i va ordenar la construcció d’una capella.

A veure si aquesta nit tindreu malsons, que aquesta història acolloneix...

I per aquests mateixos indrets, va transcórrer la Montserrat Skyrace, sobre un recorregut de 22 quilòmetres i amb la participació d’uns 400 corredors procedents d’arreu de Catalunya. Aquesta vegada, la llum era natural i la bella melodia procedia del cant dels ocells.

I la crònica, gentilesa del Frank Silla, podeu llegir-la al seu Bloc personal:


Aquesta crònica, ha estat publicada en un termini de tres dies hàbils. Encara conservem certa autoritat.

Força Atlètic!


Continua llegint...

dimarts, 9 d’abril de 2013

Cursa Bombers Lleida 2013. Idees de bomber.

On és? On és? No el veig. Lo foc, vull dir... Que potser va anar a córrer amb la paleta i la gaveta, lo Joan? Tampoc portava lo casc d'obrer, no? I no va baixar fins a Lleida amb lo dúmper. I perquè los bombers corren amb l'equip d'intervenció?

Hi ha coses que no les arribaré a entendre mai. Que no coneixen lo refrany? Cada cosa al seu temps.

Ho dic? O no fa falta?

Aquest refrany, se'l passen per la punta de la mànega...

Deuen ser idees de bomber. Aquí teniu la crònica, gentilesa del Joan...

Després de la Marató, d'una setmana de descans a la força i de dues setmanes a mig gas, amb la Setmana Santa i les mones pel mig, toca tornar a fer una cursa. Amb lo secretari del Club havíem d'anar a córrer la Cursa Bombers Lleida, però aquest és baixa d'última hora i, un altre cop, seré l'únic representant de l'Atlètic Santa Fe.

Diumenge al matí, en sortir de casa, fa un dia força fred. Sembla que, de moment, la primavera només ha arribat al Bloc de l'Atlètic Santa Fe. En arribar a Lleida, ja comença a escalfar el sol, però sense fer calor. Fa molt bon dia per córrer.


A les 10 del matí es dóna la sortida. En primer lloc surten els bombers, disfressats de bombers. Tot seguit ho fan els participants en cadira de rodes i finalment sortim els més de 2.200 corredors que participem a la cursa. Només iniciar la cursa, comencem a avançar els bombers, que corren amb tot l'equipament (pantalons, jaqueta, casc, bombona d'oxigen...). Els primers quilòmetres els faig una mica més lent que altres vegades, però em passen molt ràpid i, quan me n'adono, ja estic a mitja cursa, amb un temps de 20:37. 

A partir d'aquest punt, els quilòmetres se'm fan una mica més llargs, però aguanto corrent, més o menys, al mateix ritme. Quan arribo a l'últim quilòmetre veig que vaig molt bé de temps i intento augmentar el ritme, però es queda en això, en un intent. Finalment arribo amb un temps de 41:34. Millor marca en 10 Km.

Després de passar per l'avituallament de l'arribada i de comentar la cursa amb algun altre corredor, la primera sorpresa del dia és l'aparició del Grapes passejant un gos al costat de l'arribada. Tot i que anar a córrer a Lleida i trobar al Grapes, cada cop és menys sorpresa. I la segona sorpresa del dia va ser que entre la multitud, va aparèixer una samarreta de l'Atlètic camuflada sota l'equip d'intervenció d'un bomber, que ha participat en la categoria de "Bombers disfressats".


I ara, a veure si puc enganyar a algú per la pròxima...

Classificacions

Continua llegint...