Cronoescalada Cremallera 2012. Incomunicats.

A les tres són les dues, però el canvi horari no comporta una hora més de son, almenys pel Jordi Vilana, pel Xavi Alet i pel Sete, que lo diumenge 28 d’Octubre a les 6 del matí ja inicien lo camí en direcció a Queralbs. 

Amb un fred que pela... Espera! Espera! Que no tinc cap buf. Espera! Espera! Que pujo a agafar els guants. Ben equipats però ben glaçats i cap a Queralbs.

Arriben a destí. Sis graus negatius. La sortida, prevista per a les 09:30, es retarda mitja hora a causa de les baixes temperatures, però la situació no millorarà gaire...

Amb el dorsal sobre la samarreta i encara a dins del local habilitat a efecte de facilitar l’equipament dels corredors, aquests, entreguen les bosses amb la roba d’abric, que serà transportada pel cremallera fins a l’arribada, al Santuari de Núria.

Sortida cronometrada. Cada trenta segons un, com lo metro en hora punta. Lo President iniciarà lo recorregut en primer lloc, lo Sete sortirà en segona posició i lo Xavi serà l’últim ganxo a prendre la sortida.

La temperatura a la zona d’arribada és de nou graus negatius, amb el cel cobert i fortes ventades. Lo Xavi, l’home valent, surt amb màniga curta. I los guants? A la bossa que té a l’arribada. I lo buf? A la bossa que té a l’arribada. I la samarreta tèrmica? A la bossa que té a l’arribada.

Preparats? Va! Surt lo Jordi! I pocs minuts després surt lo Sete! L’home valent està tancat a dins del cotxe amb la calefacció a tot drap esperant la seva sortida...

Tot va bé! Previsiblement lo Xavi ja deu haver sobrepassat al Sete i deu estar a punt d’agafar al Jordi...

Les suposicions només són suposicions. Lo Jordi arriba a dalt estranyat, però eufòric, ja que no ha estat superat pel Xavi. Arriba lo Sete! I lo Xavi? No l’ha vist tampoc? Potser s’ha perdut? Potser ha fet figa? Potser encara està a dins del cotxe?

La preocupació condueix a preguntes i més preguntes a altres corredors, a organitzadors, a algun conill que passava per allà... I comencen a rebre informació procedent de les diverses parts. Un tal Xavi Alet? Ha fet mitja volta de seguida... Ha girat cua de bon principi...

Però està bé? Sí! Tranquils. No us preocupeu. Ara puja amb lo cremallera...

Les suposicions només són suposicions. Anuncien per megafonia que lo cremallera que transportava l’home valent fins a la línia d’arribada ha descarrilat...

En fi... Entrega de premis i posterior descens amb cremallera fins a Queralbs. Sortosament la baixada era possible.

En arribar a l’estació apareix lo nen de ca l’Alet, amb l’abric del Sete (que havia deixat a dins del cotxe) sobre les espatlles, la samarreta de l’Atlètic, los pantalons curts, una tassa de caldo ben calenta a una mà i la bandera blanca de la derrota a l’altra. Porta més de tres hores pendolant per la Vall de Núria com un sense sostre, desvalgut, sense poder arribar al Santuari de cap manera, ni a peu ni amb lo cremallera.

I lo gran misteri... Què va passar?

Lo fred, lo nas tapat, les mans gelades... No podia respirar! Estava sol i lo fred va envair el seu cos igual que la boira s'endinsa al bosc. Sort que el van arreplegar uns de Vic i el van retornar a Queralbs...

Per acabar, us animem a deixar missatges d'ànim al Xavi Alet, que va viure una situació límit a la Vall de Núria i necessita el vostre suport...

Força Atlètic!

Continua llegint...

9ens 10 km urbans de Manresa. Una roda punxada.

Ubicada a la confluència entre lo Llobregat i lo Cardener, la ciutat de Manresa s’ha vestit de gala per rebre la visita d’un miler d’atletes provinents de diversos punts de Catalunya. L’Atlètic Santa Fe hi ha enviat tres súbdits que tenien poca feina. Lo Joan Vilana, lo Jordi Garcia i lo Jordi Alet. Un tercet còmic, com lo Tricicle.

La capital del Bages, que l’any 1892 va acollir l’assemblea per a la fixació de les Bases per a la Constitució Regional Catalana, com un preludi de la situació actual, avui anava vestida amb els colors de la senyera i de l’estelada, que penjaven de terrasses i balcons. Estava immensa.

I a dos quarts de deu del matí, amb una bona temperatura però amb una intensa sensació de fred a causa del vent, ha vist arribar, amb cotxe, lo Tricicle, que s’ha dirigit a les taules de recollida de dorsals.

Entrega de dorsals i de samarretes obsequi sense incidències greus fins a la recollida del Jordi Alet. Només queda la talla “L” i la “XL”. Ja tindrà un vestit per Carnaval...

I a dos quarts d’onze del diumenge 28 d’Octubre es dóna el tret de sortida als 9ens 10 km urbans de Manresa, sobre un circuit de tobogans que transcorre pels carrers més emblemàtics de la ciutat, propera a la Rosa dels Vents que simbolitza el centre geogràfic del país.

Per si no fa prou vent, lo Joan avui correrà amb aire condicionat, ja que ha rebentat la costura de la samarreta. Massa corredor per tan poca samarreta. Li haurem de dir amb aquell de Tuga que les cusi amb fil de pescar, que aquestes samarretes no aguanten tanta potència...

Lo Joan surt airejat en primera posició, buscant espais par anar avançant corredors de bon principi, però sense apartar-los amb los colzes com lo Xavi Alet fa un parell d`anys en aquest mateix escenari. Lo Jordi Garcia surt tranquil i lo Jordi Alet es manté a poca distància durant els primers metres. Els dos-cents primers metres.

Lo Joan s’ha transformat amb lo Fèlix (amb lo gat no, sinó amb lo Fèlix Baumgartner). Ha realitzat una caiguda lliure de 10.000 metres amb 42 minuts i 43 segons.

Lo Jordi Garcia porta lo fre de mà... En treure’l, va girant la roda a més velocitat per entrar, vermell com un pebrot, amb un temps de 43 minuts i 58 segons.

I lo Jordi Alet, amb perill de retorn al punt de partida a causa d’alguna ventada, arriba amb 47 minuts i 28 segons a la línia de meta situada a la Plaça Crist de Rei. Lo Joan ja ha esmorzat i ha fet lo cafè amb llet i lo Jordi Garcia ja s’ha cruspit les gormanderies que l’hi han donat en finalitzar la cursa.

I fins aquí, la crònica.

Per cert, lo Tricicle té una roda punxada... A veure si l’arreglen...

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...

Mitja Marató de Mollerussa 2012. Un paquet urgent.

Lo Ramon, lo membre de la Trinca i treballador de Seur, ens ha portat un paquet urgent. Què hi deu haver aquí dins? No esperem pas res. Una carta? És estrany... La crònica de la Mitja Marató de Mollerussa! Gentilesa del Joan...

En un cap de setmana marcat per la pluja, toca anar a córrer la Mitja Marató de Mollerussa, crec que serà el primer cop que vaig a Mollerussa i no entro al Big Ben. M’aixeco el diumenge 21 d'Octubre al matí, miro per la finestra i està núvol però no plou. Desprès d’esmorzar agafo el cotxe i cap avall, cada cop està més tapat i passat Ponts comença a ploure i cada vegada amb més ganes. Em vaig mentalitzant que avui tocarà mullar-se, sort que he estat previsor (paravent, impermeable, tovallola, roba de recanvi, unes altres bambes, flotador...).

Però quan arribo a Mollerussa fa un sol radiant, venia preparat per córrer sota la pluja i al final tocarà passar calor. A les 10 i mitja es dóna la sortida al miler d’atletes que participen a les curses, mitja marató i 8 quilòmetres, i la calor ja es comença a notar.

La cursa transcorre pels pobles del voltant de Mollerussa (La Fondarella, El Palau d'Anglesola, Bellvís, El Poal...), amb sortida i arribada a la capital del Pla d’Urgell. És un circuit molt pla.

La primera part la faig força còmode però un pèl lent i passo per Bellvís, mitja cursa, amb uns quaranta-set minuts. La tornada se’m fa una mica més pesada, no sé si és pel vent de cara o perquè és un d’aquells dies que no acabes d’anar. En entrar un altre cop a Mollerussa, a poc més d’un quilòmetre per l’arribada, vaig amb els bessons molt carregats però tot i així augmento una mica el ritme, segurament impulsat per les ganes d’arribar. Al final creuo l’arribada amb una hora i trenta-set minuts.

I per acabar, sessió de crioteràpia. Pel nom pot semblar qui sap què, però només es tracta d’un bany d’aigua amb gel. Desprès de pensar-m’ho una estona poso les cames dins de l’aigua, em recomanen que no hi estigui més de vint segons, segurament no vaig arribar als deu.

Diuen que va bé per recuperar, però hi ha qui diu que una cervesa també ajuda a recuperar, no se si és cert, però desprès d’una cursa ve molt de gust i amb aquestes banyeres les tindrien ben fresques.

Classificacions, Fotos

Continua llegint...

Ultra Trail Serra de Montsant 2012. Duplicats.

Una nova cursa de llarga distància pels Atlètics que fan més quilòmetres, lo Frank Silla i l’Àngel Torà, que s’han conegut gràcies a les samarretes en aquesta cursa! Un duel de currículums inicial i un objectiu en comú, la UTMB!

Lo Frank, per fi s'ha pogut tallar la barba. I menys mal, perquè si arriba a durar gaire més hauria necessitat unes tisores de podar. I l'Àngel, ha fet la cursa d'amagat, ha estat com una aparició... 

L'Atlètic Santa Fe ha duplicat el nombre de corredors de llarga distància. Ara hi haurà més competència...

Us deixem l’enllaç a la crònica de la cursa publicada pel Frank Silla al seu Bloc:

Crònica Ultra Trail Serra de Montsant. Frank Silla.

Fins la propera!

Continua llegint...

Mitja Marató de Puigcerdà 2012. Fusió.

D'una mateixa cursa hem rebut dues cròniques. I de dues en farem una. Què necessitarem per l'operació? Unes tisores, lo bisturí, lo fil i l’agulla, la cinta aïllant, lo martell xic...

Possiblement hagi estat un acte voluntari per posar-nos a prova. 

Cal agrair, abans d'entrar de ple a la crònica de la cursa, la col·laboració del Joan i de l’Estevet, ja que aquesta crònica parteix, en la seva totalitat, de textos íntegres i d'idees extretes de les seves cròniques personals. Esperem que tots dos hagin quedat satisfets amb el resultat final, donat que lamentem no poder publicar íntegrament les dues cròniques de la mateixa cursa. Mil gràcies. 

Aquí teniu el resultat final del minuciós treball de fusió...

Gairebé a totes les curses celebrades durant els caps de setmana hi ha un o l’altre o els dos junts. I és que amics meus això de córrer enganxa. Haurem de canviar la dita famosa de... Què enganxa més que un ganxo? Una ganxa! I canviar-la per... Què enganxa més que un ganxo? L’Atlètic Santa Fe!

Aquest 14 d'Octubre, aquest parell, s’han aixecat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora i no ha estat per anar a plegar bolets, sinó per anar a córrer la Mitja Marató de Puigcerdà. Sabeu qui són aquest parell?

 

Lo Joan de cal Planes i lo Toni de ca l'Estevet, que aviat (100.000 km) hauran de canviar la corretja de distribució, arriben, per separat, a Puigcerdà. La boira gairebé no deixa veure la ciutat, però de sobte, sobre un turó, s’alça una estelada gegant que dóna la benvinguda a turistes i visitants. Segurament l`han estès perquè els francesos i els altres pobles d'Europa i del món, en entrar per la frontera, sàpiguen d'una vegada quin és aquest petit país.

I comencen la seva competició particular per arribar abans. Per arribar abans a recollir el dorsal. Quan lo Toni arriba al poliesportiu, lo Joan ja surt amb el dorsal als dits més content que un nen amb un Petit Suís. Potser s’ha quedat a dormir a Puigcerdà...

Samarretes, dorsals, xips, la gorra del Toni, les mitges del Joan… Preparats? Doncs cap a la línia de sortida! En espera del tret que donarà inici a la cursa, l’Estevet, repetidor de la mateixa, explica el circuit al més novell.

La cursa comença amb un descens de dos quilòmetres i lo Joan es llença costa avall i desapareix de la vista del Toni... Personalment, això, si no ho veig, no m’ho crec. Per mi que lo Joan ha prostituït la seva crònica, perquè jo no em crec que lo Joan hagi fet una baixada ràpida. I segons la crònica de l’Estevet tampoc n'hi ha per tant...

Aprofitant les constants baixades del circuit, de seguida es planten a l'equador de la cursa, concretament al quilòmetre deu, amb 43 minuts lo de la perilla i només 2 minuts desprès lo de la gorra. Però tampoc és qüestió que lo de gorra hagi de canviar de ritme, que encara queda molta cursa per endavant i seria convenient evitar una aturada obligada en algun dels jacuzzis del xalet del Núñez per recuperar.

I ara toca tornar a pujar, i toca continuar mantenint el ritme i les distàncies fins a la dura pujada que duu fins al llac... He dit dura? Un ha fet totes les curses del Circuit Fer i l’altre totes les curses verticals de la Copa Catalana. Bufar i fer ampolles...

Un cop al llac, volta turística per la capital de la Cerdanya amb uns últims quilòmetres sense desnivell en els quals acaben de donar tot el què els queda. Mireu si són bona gent...

Finalment, lo Joan arriba amb un temps de 1 hora i 34 minuts i lo Toni amb 1 hora i 38 minuts. Tots dos satisfets amb la cursa realitzada i preparats per la següent. L’esforç de la mateixa es veu marcat en el rostre dels Atlètics, però això no ha estat res, ja que en fan una darrere l’altra.

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...

Cursa del caragol de Linyola. I jo també penso que no és humà.

S’ha esverat lo galliner! Ha portat cua la crònica de La Carrerada del Tosserol... Alguns que s’ho prenen a broma, uns altres que no s’ho prenen a broma, per alguns és correcta, per uns altres no massa... La intenció era bona però tots tenim punts de vista diferents. Això sempre és positiu. Ja ho diuen que mai plou a gust de tothom...

Avui us deixem una crònica del Joan (Planes), que fa una cursa darrere una altra. Alguns pensen que no és humà... I tu què penses?

L’endemà de participar a la vertical de Coll de Nargó he decidit anar a córrer 10 km plans a Linyola http://www.cursacargolinyola.com. Com que no he pogut enganyar a ningú he d’anar-hi sol.

Tocar aixecar-se ben d’hora, preparar la roba, esmorzar una mica i fer un cop d’ull al Google Maps a veure per on es va a Linyola, agafar el cotxe i cap avall. En poc més d’una hora estic a Linyola, recullo el dorsal i la samarreta-obsequi (una samarreta força adient pels temps que estem vivint).

Desprès d’escalfar una mica i de barallar-me una estona amb el dorsal i les agulles imperdibles, ja ho tinc tot a punt per començar.

A les 10 en punt es dóna la sortida, tot i ser la cursa del Caragol tothom surt corrent. Al cap de  poc de començar a córrer sento una veu que em diu: "Què? No en vas tenir prou amb la d’ahir?”. Em giro i veig que no sóc l’únic descerebrat que està corrent a Linyola l’endemà de fer-ho a Coll de Nargó.

Començo a córrer força ràpid (segurament massa) i a mesura que van passant els quilòmetres vaig baixant el ritme. Arribo a mitja cursa amb un temps de 20’20’’ però estic rebentat, aprofito l’avituallament per afluixar una mica i beure aigua. A partir del km 5, els quilòmetres cada cop em semblen més llargs i així arribo fins el km 9, on animat per la proximitat de l’arribada i pel bon temps que marca el crono, faig l’últim esforç per arribar amb un temps de 42’55’’.

Desprès de la cursa toca abeurar-se, entrepà, una dutxa i un altre cop cap a Organyà.

I ara a preparar alguna mitja marató.

Classificacions, Fotos

Continua llegint...

La Carrerada del Tosserol. Una escopinada pels del ganxo és or líquid pels del rec.

Avui intentarem no tocar lo tema de l’aigua, però no prometo res tampoc, perquè l’exèrcit sense armes d’Organyà, l’Atlètic Santa Fe, comandat pel general Martí I de Fenollet, s’ha plantat al poble del rec sense... Ai! Volia dir que s’ha plantat a Coll de Nargó, concretament a les Masies de Nargó, a primera hora del matí, amb set valents guerrers sota les seves ordres disposats a donar un Cop d’Estat i lluitar per un Club, per un poble, per uns colors, per un sentiment.

Lo Sete, lo Joan Vilana, lo Jordi Vilana, amb los pantalons més curts que los calçotets, lo Frank Silla, lo Xavi Alet, lo Jordi Alet i la Pantera Rosa, la germana del general colpista, han posat els peus en territori enemic a les nou en punt del matí. Lo general ha arribat una mica més tard, ja que havia de munyir.

Coll de Nargó, les Masies de Nargó i la Serra d’Aubenç, territoris que porten tota una vida amb problemes de subministrament d’aigua, avui s’han inundat. S’han inundat de samarretes negres i vermelles. S’han inundat de samarretes de l’Atlètic Santa Fe.

Los del ganxo estan nerviosos. Los del rec s’han quedat secs. Los del ganxo envien tropes. Los del rec no tenen res. Los del ganxo tenen l’aigua. Los del rec no s’han mullat. Quatre nenes i lo Sagal serà tot el seu potencial...

Comença la guerra, arriba l’hora de la veritat, les 10:00. Tots els corredors a la línia de sortida, situada a la plaça de les Masies. Un quart d’hora de xerrameca... Som a missa? Aquest xicot seria un bon capellà! Un minut de silenci en memòria de la companya que va perdre la vida la setmana passada i per fi es dóna la sortida.

Poc més de 5 quilòmetres de recorregut i més de 900 metres de desnivell positiu que ens portaran al Tosserol, a 1.556 metres d’alçada. Un recorregut espectacular amb uns últims metres d'una duresa infernal que desemboquen a una vista sumptuosa.

Lo Martí i lo Xavi s’han situat entre els primers i la resta de l’exèrcit ganxo s’ha posicionat, estratègicament, al llarg de la llarga cua de corredors que d’inici s’ha format.

Lo Martí va perdent uns metres vers el líder de la cursa havent deixat l’avituallament per darrere. Arri Martí!

Lo Xavi es manté entre els primers, en un aferrissada lluita contra un escanyolit que fa dies que té entre cella i cella. Avui pot tornar a perdre, però per causes incontrolables i alienes a la seva voluntat, potser haurà de parar a fer una altra feina a sota d’algun boix... Finalment s’aguanta i segueix.

La resta de l’exèrcit també va deixant per darrere l’avituallament, l’únic avituallament. Un oasi en ple desert. Una escopinada d’aigua pels del ganxo. És or líquid pels del rec.

Lo Martí ja veu al líder caminar... Collons! Si aquí camina a dalt de tot què farà? Quedarà parat? Victòria assegurada! Atac final i tururut viola noi! Lo general Martí és lo campió! Quaranta minuts! Una guerra victoriosa. Un territori conquerit.

I un a un, els membres de l’exèrcit ganxo, van completant el recorregut. Lo Xavi Alet perd unes posicions a la part final però completa la cursa entre els millors, acabant a quatre grapes, esgarrapant lo terreny com un porc fer. Ha tornat a sortit derrotat de la seva lluita amb l’escanyolit, però ja queda menys per veure’l sortir victoriós.

Lo Joan... arriba bufant! Lo President i lo Secretari, la cúpula de l’Atlètic... a poca distància un de l’altre. És que els hi hem de fer tot igual que sinó s’emprenyen. Si a un li poses un dit més de Cacaolat al got (Poso com a exemple lo Cacaolat perquè no vull ferir la sensibilitat dels del rec) ja comencen les discussions... Que si ell en té més... Que si a mi no me n’has posat tant...

Lo Sete no té sostre. Completa el recorregut havent patit una petita crisi a la part final del mateix però segueix en progressió. Arribarà lluny aquest vailet... 

Lo Frank arriba... Noi! Per culpa teva vaig treballar tota la tarda del divendres, o sigui que avui res de res. Ara també faré com la teva mare i no et parlaré. Després de la putada de divendres... I si et vull dir alguna cosa et faré senyals de fum. Foc a la barba!

I per últim, la Pantera, la més felina de l’Atlètic, apareix al Tosserol sense haver forçat massa. És una llàstima que no hagi sortit com lo seu germà...

Baixada neutralitzada cap a les Masies per assistir a l’entrega de premis. Lo Martí, durant el descens, fa una demostració de la velocitat que portava pujant, en el moment d’atacar al líder... Pujava lleuger... Encara n’ha avançat algun que feia els seus últims metres i se l’ha quedat mirant amb els ulls de l’Özil...

I per acabar, una bona fideuada i una llesca de pa per tothom, menys pel Joan. Pel Joan, una bona fideuada i lo crostó.

Avui hem lluitat i hem vençut per un Club, per un poble, per uns colors i per un sentiment en un territori hostil. A diferència d’altres, ens hem presentat, hem donat la cara i hem aconseguit la victòria al “Santiago Bernabéu”, i això... no té preu!

Força Atlètic!

Nota del Club:
L’Atlètic Santa Fe, a través de la veu del seu president i del seu secretari, vol agrair, de tot cor, a l’organització de la cursa i al poble de Coll de Nargó, la bona predisposició que ens han mostrat en tot moment. Sabem que heu entès de bon grat, la visió original i el to sempre humorístic, irònic i crític del nostre cronista. Heu fet una bona feina i ens heu fet sentir com a casa.

Gràcies companys!

Classificació, Fotos arribada, Fotos avituallament, Video

Continua llegint...

Cavalls del Vent. I del mal temps.

La primera vegada que l’he vist desesperat. Corre! Corre! Que lo Frank ha penjat la crònica de la Cavalls del Vent al seu Bloc! Al final la va córrer!

Corre! Corre! Fes una mica d'introducció!

No es pot estar tranquil ni mig minut ja ho veieu. Lo divendres a la tarda treballant com un negre…

Doncs es veu que al final sí! Al final lo Frank va córrer la Cavalls del Vent i ha publicat la crònica al seu Bloc. No es pot estar mai quiet!

A fe de Déu que mai ningú havia tingut un nom tan desafortunat… Frank Silla… Però si no seu mai! En fi…

I per cert, també la va córrer l’Àngel Torà, però tampoc ens ha enviat la crònica. Si ja no col·labora l’Àngel imagineu del què serà capaç lo Dimoni…

Per una altra banda, l’Atlètic Santa Fe lamenta la mort d’una participant durant el transcurs d’aquesta prova. Descansi en pau.

Us deixem l’enllaç a la crònica:

Crònica Cavalls del Vent. Frank Silla.

I vigileu! Vigileu que demà hi haurà soroll! L’Atlètic Santa Fe té la intenció de conquerir Nargó! Qui avisa no és traïdor!

Força Atlètic!

Continua llegint...

VII 10 km Valls d’Andorra. Més sol que la una.

Comencen a sortir los col·laboradors i comencen a sortir los bolets. Avui us deixem una crònica del xic* dels Dalton (lo Joel Boix, més conegut com “lo Jou”) acabada de sortir del forn. Esperem que no sigo l’última i que tots los Atlètics anem pujant al carro. Aquí la teniu!

Diumenge passat vaig córrer els VII 10Km de les Valls d'Andorra www.10kvallsandorra.com, i crec que vaig ser l'únic del club que hi vaig pujar. Sincerament no vaig parlar abans amb ningú perquè al ser tant a prop em pensava que algú o altre la faria... És una cursa no gaire maca perquè és un circuit urbà de 5 km per dins d'Andorra i Santa Coloma i que s'ha de fer dues vegades, però poques que n'hi ha per aquí dalt, d'aquestes, s'han d'aprofitar. El guanyador va ser el Pol Guillén (FCB), un clàssic, que va firmar un molt bon temps (31'12'', a 3'07'' el Km!) malgrat l'intens i humit fred de diumenge passat.

Personalment no va ser un bon dia (44'54'', 68è de 138 participants) ja que volia baixar la marca de 43'26'' que vaig poder fer fa dos anys en la meva primera participació... que us he de dir, això de córrer és com estudiar... no es pot deixar tota la feina endarrerida per la darrera setmana... Els primers 5 minuts els vaig fer a bon ritme (4'04'' el Km) però del 5è al 8è Km vaig patir el fort ritme i l'objectiu va passar a ser de baixar dels 41' a baixar de 45'... I si em descuido ni això.

Ara a pedalar per recuperar la forma per la propera, el 18 de novembre a Barcelona, la 89a Jean Bouin.

*No confondre amb lo pintor.

Continua llegint...