dimarts, 22 de juliol de 2014

XIV Cursa de muntanya d'Ossera. La roda del hàmster.

La cursa més antiga del Circuit Fer arriba en ple mes de juliol. Amb l’arribada de l’estiu, que s’ha fet esperar, arriba també la XIV edició d’aquesta coneguda cursa circular que se celebra anualment a Ossera.

Aquest cul de món de paisatges espectaculars compta amb una vintena d’habitants. Després de l’abandonament (gairebé total) del poble i de les seves terres durant els anys seixanta, algunes persones (procedents principalment de zones urbanes) van tornar a injectar vida en aquest llogarret. Moguts, bàsicament, per una forma de vida diferent, contestatària i influïda per l’ecologisme i el moviment “hippie”.

Aquest passat dissabte 20 de juliol, però, la seva població es va multiplicar... Desenes de corredors van arribar a Ossera durant la tarda per a disputar la cursa, sota la vigilància d'uns núvols amenaçadors.

De l’Atlètic Santa Fe... Sis! Els dos de Ca l’Estevet, el Jordi Alet, el Frank Silla, el Sete i el Lluís Roig.


A les 18:00 hores i després de la imitació del so del tret de sortida per part d’algun bromista, els corredors inicien el recorregut en acabar el compte enrere. Ascens inicial i recorregut més còmode fins al final.

Els corredors van resseguint el circuit marcat (o no) i arriben novament a Ossera els primers, entre els aplaudiments i la cridòria del públic present. O no. No són els primers? No. Uns altres anaven al davant. Què ha passat?

Ara, ara! Ara arriben els primers, que no han arribat primers, però són els primers? Quan alguns dels corredors del davant arriben a Ossera es troben amb una manifestació de gent. Corredors que portaven al darrera ja han arribat. Ja porten un parell de talls de coca cada un a l'estómac i un bocí de meló a les mans. Què ha passat?

Unes cintes que tancaven un camí per on transcorria la cursa i desviaven a tots els atletes per un corriol que tornava a enllaçar en el mateix camí (alguns metres més enllà) van ésser extretes del recorregut. Per algun malparit. O no. O almenys aquesta és l’explicació de l’organització.

Per algun d’aquests toreros catalans que van amb l’escopeta sempre carregada, o per algun caminant, o per alguna bèstia (animal o persona), o va ésser una distracció de l’organització en el marcatge, o...

Una bona colla de corredors va realitzar el recorregut correcte. I una bona colla de corredors va realitzar el recorregut escapçat. L’Arnau va realitzar el recorregut correcte i els altres Atlètics van realitzar el recorregut escapçat. El Sete no ho sap, però és igual, per quedar bé... el posarem amb els tramposos.

I perdoneu, el Lluís Roig també va realitzar el recorregut correcte. Les meves més sinceres disculpes. No arribava, no arribava... Es veu que va entrar en un bucle i no podia sortir. Va recórrer el corriol i va tornar a sortir al camí. Va agafar el camí en direcció contraria, va tornar a fer el corriol i va tornar a sortir al camí... No hi havia manera de sortir del bucle. Va quedar atrapat en el recorregut sense poder avançar, com un hàmster que va corrent sobre la roda que gira. 


Finalment, i gràcies al bucle, va ésser l’únic representant del Club amb premi. Per què? Doncs perquè va quedar entre els quatre últims. Si ho arribo a saber, entro a la roda. A la roda del hàmster.

Força Atlètic!


Continua llegint...

dimecres, 9 de juliol de 2014

III Bescaran Trail Run. Al·leluia!

Al·leluia! Ja era hora que algú enviés alguna crònica. Colla de dropos... III Bescaran Trail Run, gentilesa de l'Estevet! Gràcies. Gracias. Merci. Thank You. Disfruteu-la... 

Diumenge a Organyà, 6:50 hores del matí i tot està molt tranquil, el silenci el trenca la porta del garatge i el soroll del motor, passem per davant de la plaça i les primeres parades del mercat treuen el nas. Sembla que farà bon temps i li comento al meu fill, que em contesta: “Ummm…”, mentre estira el seient per aprofitar una estona més per dormir.

Passem la Seu i enfilem cap a Besacaran, després d’unes quantes corbes i la carretera estreta arribem al poble. Com deia, fa bon temps, però no oblidem que hem de pujar a 2700 metres d’alçada i allà dalt pot fer fred. Recollim els dorsals mentre veiem tota la gent que va arribant. Cares conegudes i altres no tant. Ens trobem al Frank... “Ei família!”, ens saluda... “I els altres Atlètics?”, ens pregunta estranyat. Avui només serem nosaltres tres.


Després de les salutacions pertinents amb tothom, enfilem cap a la plaça ja preparats per córrer. No abans, però, de compartir un petit dubte amb el meu fill. Que si pals, que si no cal, que si la motxilla i el paravent... Finalment, els dos amb motxilla i pals.

Tots preparats a la plaça del poble, amb una mirada general es pot veure que avui estarem en família. Darreres explicacions i amunt, que fa pujada. Ostres si fa pujada, sobretot per a ascendir el turó del Punçó! Seguidament resseguim la carena amb la companyia del vent. Pic de la barra, més carena, pujador fort i finalment el Monturull (O Torre dels Soldats). Passem per sota del pic Negre i arribem a l’avituallament, situat al cim del la Torre dels Soldats.

En aquest punt em passa el crack del Frank, a la baixada de calm Ramonet, i ja el perdo de vista. Baixada molt tècnica amb tot aglevat, i jo baixant amb precaució per tal d'evitar alguna lesió en el turmell, que ja me’l vaig torçar el dilluns passat fent el recorregut de la Celestrail. En aquest moment també patia, i encara més, per l’Arnau, ja que era la primera tirada llarga que feia i em preguntava si sabria regular.

Seguim pel baixador, molt dret fins al riu, i a partir d’aquí el paisatge canvia. Prats verds i un bosc espès. Ramats de bestiar pasturant mentre veien passar aquests il·luminats amb calça curta pel seu costat. Camí de pista relativament ràpid, aprofito per córrer a ritmes alts, i just abans d’arribar al refugi ja veig el Frank Silla i més corredors. “Vinga noi! Darrers cinc quilòmetres fins al poble”.

Corriols i baixada prolongada pel vell mig del bosc, he de tenir cura amb el turmell. Darrers metres, ja se sent el brogit de la vila i finalment arribo a la plaça. Recuperant a l’ombra, ve a veure'm el meu fill: “Arnau, què tal fill meu?”. “Una passada papa, he regulat com m´has dit i he arribat molt bé”. Mentre ens abraçàvem, veig la imatge del dia, el nostre amic Frank Silla dins de la font. Només treia el cap. Jacuzzi de Bescaran. Que gran Frank!

El meu fill, 3 hores i 37 minuts, el Frank 3 hores i 48 minuts i un servidor 3 hores i 49 minuts. Bona cursa, bon ambient i bona gent. Una setmana per a recuperar-se i dissabte la Celestrrail. Mai por!

Abans de tancar aquest resum, voldria felicitar al Frank i al meu fill per la seva cursa i enviar-los una abraçada molt sincera.

Força Atlètic!

Continua llegint...