90 aniversari Jean Bouin. Obstacles.

I entre ruc i ruc, entre ase i somera, en plena celebració de la fira de Sant Andreu d’Organyà, arriba una nova crònica, gentilesa del Jordi Garcia (a veure si en preneu exemple, colla d'explotadors)...

“Quan les coses comencen bé, acaben malament. Quan les coses comencen malament, acaben pitjor”.

Heus ací un dels corol·laris (fins a la tercera no he escrit bé la paraula) més famosos de la Llei de Murphy en les seves múltiples variables.

El passat diumenge 24 de novembre vaig anar a córrer la mítica Jean Bouin, cursa urbana popular degana del calendari català. Des de petit recordo l’enveja que em feien els companys de “cole” que els seleccionaven per anar a córrer aquesta cursa. Com que jo era més aviat grassonet no m’hi feien anar mai. Ara segueixo essent igualment més més (emfasitzo) aviat grassonet, però no cal demanar permís a ningú... Bé, no del tot. Resulta que el servidor (o qui sigui) de la Caixa per on es feien els pagaments no acceptava targetes andorranes (sempre tan malfiats amb el que succeeix al país dels Pirineus). Ep, Jordi Alet, aquí hi tens un sector de mercat a cobrir. Així que em van fer el favor de fer la inscripció a través del correu electrònic. Conseqüència: no vaig poder posar el nom del club que em patrocina enlloc. Ah si, i córrer amb un número de dorsal que no apareix al llistat després.

Total, que diumenge, mentre a Organyà es munten les parades de la Fira de Sant Andreu, em presento a sota Montjuïc per a córrer... amb més d’11.000 persones. La cursa degana es converteix en una 10.000 obstacles (jo també hi col·laboro). Els participants esquiven gent, corredors, vianants, vehicles aparcats, bastides, contenidors,... Sí, la cursa va per tot arreu, per voreres i carrils contraris inclosos. Tot s’hi val. I per acabar-ho d’adobar, la pujada del Paral·lel i el carrer Lleida (crec) en els darrers dos quilòmetres.

Un cop acabada la cursa, veig el comunicat del Club al Facebook. I no hi surto. Després d’una queixa oficial al Secretari i una amenaça d’abandonament del Club, repeteixen comunicat. M’ho replantejo, tot sigui pel sopar de final de temporada (el farem oi? Bé, lo Joan Vilana no vindrà perquè la temporada no acaba mai per a ell) i la cistella (n’hi ha, oi?).

Aprofito per a saludar lo Pere Roy i lo Frank Silla, que amb tanta gent, no ho vaig poder fer allà baix.

Salut i quilòmetres!

Classificació

Continua llegint...

V Volta a l'estany d'Ivars d'Urgell. Puntualitat britànica.

Força Atlètic!

Ai! Això va al final... Tanta puntualitat, tanta puntualitat que jo ja m’avanço...

El passat diumenge 17 de novembre tres Atlètics van anar a Ivars d’Urgell, població on s’hi disputava la 5a Volta a l’estany d’Ivars i Vila-sana. Cursa de 10 quilòmetres que, com el seu propi nom indica, voreja l’estany d’Ivars i Vila-sana. Estany recuperat l’any 2009 després de la dessecació del mateix durant la dictadura.

A dos quarts de vuit del matí, els tres Atlètics (Xavi Alet, Joan Vilana i Jordi Vilana) surten amb puntualitat en direcció a Ivars. Un viatge una mica ensopit, ja que l’Home valent està disgustat per les mesures disciplinàries imposades pel Club. L’Home valent ha estat castigat sense Facebook per mal comportament. Disgustat, abatut, enfonsat i deprimit. I lo Joan, també, amb la perilla decaiguda i sense lluminositat.

Pocs minuts abans de les nou del matí, i amb molta puntualitat, procedeixen a la recollida de dorsals i comencen a escalfar, que amb aquest temps, falta farà...

Sense saber el motiu, lo Xavi ha desaparegut... Com? Com pot ser? Que ha pujat a un autocar? Que disputa la cursa de cinc quilòmetres? Que l’autocar transporta els corredors fins a la meitat del recorregut? Que només farà mitja volta a l’estany? Que hi haurà un gall entre centenars de pollets?

I mentrestant, a la línia de sortida de la cursa llarga, un altre ganxo fa acte de presència a la cursa. Lo Miquel Colom apareix per sorpresa en aquesta bonica població de l’Urgell per a disputar la seva primera cursa.

Amb el tret de sortida, els prop de mil corredors inicien la volta. Altres corredors inicien la mitja volta. Un ànec collverd aixecant el vol, un ganxo “perillanegra” corrent com un boig, algun bernat pescaire enorme, infinitat de polles d’aigua i fredelugues, esplugabous perseguint els corredors...

I bocabadats observant la fauna i la flora de l’estany d’Ivars i Vila-sana, en un obrir i tancar d’ulls, els atletes van entrant novament a Ivars d’Urgell. El moviment de la petita població lleidatana trenca la tranquil·litat i la pau del moment. La pau que oferia l’estany. I en despertar dels seus pensaments i de forma progressiva, els corredors van creuant la línia d’arribada. El Joan amb 40:06 i el seu germà amb 42:28.

A l’arribada es retroben amb el Xavi Alet, que ha sortit molt puntual i amb molta pressa i ha agafat el control de la cursa curta. Des de la primera posició de la carrera ha posat en fila d’un a tots els corredors. En l’últim sospir, però, ha estat superat per dos rivals. Finalment ha acabat en la tercera posició amb un temps de 18:31 i a només quinze segons de la primera posició.

Una dutxa, el canvi de roba... Ràpid, ràpid!

Si l’entrega de trofeus no es demora, tots tres podran tornar cap a casa puntualment. Un entrepà de botifarra a la plaça i l’entrega de premis a dins de la sala. A més, quatre gotes acceleren l’entrada dels corredors. L’Home valent, tot estarrufat, entra a dins disposat a pujar al podi per a rebre el merescut... Merda! Massa tard!

Sense podi, sense premi i sense pressa... S’aixeca el càstig i s’abaixa el teló.

Força Atlètic!

Classificació 10 Km, Classificació 5 Km

Continua llegint...

Travessa Transfronterera. Andorra la Nova.

Atxís! Atxííís! Moc-moc! Època de refredats. I d’una última cursa de muntanya, la Tranfronterera, que uneix la població de La Seu d’Urgell amb la de Sant Julià de Lòria, i que compta amb més de 200 corredors i un parell d’Atlètics en la seva primera edició.

A les vuit en punt del matí del dissabte 9 de novembre de 2013, entre badalls i esternuts, s’inicia la travessa, de 26 quilòmetres de recorregut. Atxís! Jesús... Xif! (Aquest és el so d’un esternut d’un de més fi). Moc-moc.

Sense arc de sortida i sense banderoles. Temps de crisi. A veure si no serà legal això de passar per la muntanya fins a Andorra...

L’únic estat que té la llengua catalana com a única llengua oficial. L’actual realitat lingüística, però, és el resultat de la gran transformació demogràfica que ha viscut el país durant la segona meitat del segle passat. Menys d’un 60% de la població andorrana utilitza el català de manera habitual...

Segurament, aquesta situació, no esdevé en cap altre país del món. El País dels Pirineus. País d’una bellesa paisatgística extraordinària. El país amb el major nombre de monuments romànics per metre quadrat, rebrà la visita d’una serp de colors procedent de l’Alt Urgell. Procedent dels antics camins.

Després de l’ascens llarg i continuat entre camins i corriols, deixant enrere els nuclis de Llirt, Estamariu i Bescaran, els corredors van posant els peus al país veí de mica en mica.

La màxima autoritat del Club ha dit que plega. Lo nostre president, lo president de tots, ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que l’esclavitza... Ai! Ara m’he deixat emportar per la cançó del Lluís Llach. Per la coneguda “La Gallineta”... 

Això ja es veia a venir de bon principi. Un corredor que disputa la cursa amb el cap embenat difícilment podrà acabar la mateixa...

De lluny sembla un barrufet... 

Segueix l’Estevet, un dels pocs atletes que han vist portada la seva vida al cinema, sota el títol “El curiós cas de Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button)”. La cara i la creu.

Un llarg descens final guia els corredors fins a Sant Julià de Lòria, per a posar el punt i final a la primera edició d’aquesta bonica carrera. I per molts anys.

Finalment, us deixem la reflexió de l’Estevet sobre aquesta cursa: “Cursa molt dura, trencacames i molt psicològica. Orgullós de portar la samarreta del club i de representar el nostre poble. Donar-li molts ànims al Jordi Vilana, que va haver d’abandonar, moment difícil. Forta abraçada. I al seu germà moltes gràcies pel seu suport... Visca l’Atlètic i Visca Organyà!".

Força Atlètic!

Classificació

Continua llegint...

Mitja Marató Lleida 2013. Allà on va... triomfa?

Recollint el dorsal es troben els dos Atlètics que més quilòmetres realitzen, almenys en curses...

Després de les salutacions inicials encara tenen temps d’anar a fer un cafè. Lo Joan, lo Frank i el seu amic aprofiten per comentar les curses que han fet i les quines volen fer. Que si la Marató de València, que si jo vindria però és molt propera, que si algun dia hem de fer alguna sortida d’Atlètics a una marató de les grans...

Ep! Tanta llengua i la cursa està a punt de començar. Pel Joan és la tercera mitja marató en un mes i el Frank ha acabat la temporada de curses de llarga distància i tampoc es pot estar quiet.

A les 10 del matí es dóna la sortida als 900 corredors, ja situats sobre la línia de sortida. Lo Frank surt amb la intenció d’acabar en menys de dues hores i lo Joan amb la intenció de millorar la seva marca personal.

Els corredors van devorant quilòmetres al ritme previst. Cadascun al seu. Aprofiten els diferents llocs de la cursa coincidents per a saludar-se entre ells. El Joan aprofita aquests trams per a saludar-los a tots.

Una de les novetats del recorregut d’aquest any, és el pas de la cursa per l’interior del recinte d’una coneguda fàbrica de cervesa. En aquest espai hi ha un DJ amb la música a tot drap, un speaker animant els corredors i el darrer avituallament de la cursa. Un avituallament on només hi havia aigua. Aquesta vegada no va triomfar.

San Miguel... Una cervesa que es diu San Miguel. Una empresa cervesera fundada a Manila, a les Filipines, l'any 1890. Foteu-li un nom més modern, home! Que aquest ja té dies... I més català! Una cervesa que es diu San Miguel. És que lo món no pot anar bé de cap manera...

En fi, que lo Joan completa la cursa amb 1:27:28, millorant la seva marca personal. Mentrestant espera l’arribada del Frank, que va saludant i comentant la cursa amb altres corredors i arriba amb 1:53:30.

Amb els objectius assolits i amb els bessons durs com unes pedres tornen a refer el camí per a retornar al lloc d’orígen. I allò de la Marató de València... ja es veurà! I allò de la cervesa... ja se la beuran, també!

Força Atlètic!

Classificació, Vídeo cursa

Continua llegint...