El vent de la matinada escampa la
boira per donar unes hores de protagonisme a l’astre rei. Però només unes
hores. El rei Felip VI també obté el protagonisme només una estona, la nit de
Nadal. Hauria d’aprendre de la seva germana... Els altres dies s’imposa la
boira. A Oliana, almenys.
I després del cafè amb llet i amb
la marca resseca de la llet als bigotis arriben tots dos a Oliana, força
puntuals. I el Joan també arriba, amb la marca resseca de la llet a la perilla
i dins del mateix vehicle. Resumint, arriben tots tres a Oliana a les deu del
matí. I ja hi ha corredors. I encara han d’arribar més atletes.
Aquesta vegada la cursa
coincideix amb el dia dels Sants Innocents, dia de la commemoració de la
matança dels nens menors de dos anys nascuts a Betlem, ordenada pel rei Herodes
I el Gran amb la finalitat de desfer-se del recent nascut Jesús de Natzaret. És
una de les seves múltiples gestes criminals.
Només coronar-se rei de Judea va
ordenar matar quaranta-cinc partidaris d’Antígon, el seu contendent. I el seu
cunyat Aristòbul, els dos esposos de la seva germana Salomé, la seva sogra
Alexandra, la seva dona Marianne i els seus fills Alexandre i Aristòbul. Era un
malparit, com els governants actuals. Herodes, però, utilitzava mètodes més
expeditius.
Com hi hem arribat, fins aquí?
Segueixo amb Herodes o explico la cursa? Explicarem la cursa avui...
Homes i dones. Guapos, guapes,
lletjos i lletges. I un que ho era molt, de lleig. Molt. Una màquina de fer
por.
Paraules creuades entre els
corredors abans de començar. I entre la remor de les diverses converses
s’escola un sorollet llunyà que avisa de l’inici de la cursa. L’any vinent es
podria donar la sortida a cau d’orella. O prendre exemple d’Herodes i donar la
sortida amb el so d’una bomba. De raïm mateix, i seguiríem amb la tradició de fi d’any.
I sota un sol que alliberat pel
vent es mostra cofoi, els corredors van movent les cames per avançar (després
de tantes cròniques ja no sé com posar-ho). Ara una, ara l’altra, ara una, ara
l’altra. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Una davant de l’altra.
I els nostres corredors van
junts. Un al costat de l’altre fan la mar de goig. Però això només dura una
estoneta, perquè després d’intentar un pacte per mantenir l’equip unit fins a
la línia de meta, un dels integrants s’escapa i trenca l’harmonia.
Pobre Joan. Escapat i amb una llufa a l’esquena que ha hagut de
suportar durant tot el camí. La cursa més dura de la seva dilatada carrera
esportiva. Un tortura, es veu. La llufa
que el perseguia no podia sobrepassar les 130 pulsacions per minut (veient la
classificació podreu esbrinar el nom de la llufa).
És el pla d’entrenament que segueix...
Aigua molt freda a les dutxes.
Crits dins de les mateixes en deixar-se mullar la pell per l’aigua gèlida.
Crits que s’escapen de la boca dels corredors més nets i polits. Els més porcs s’esperen a fora. Aquests no criden, només utilitzen el do de la paraula per
expressar les sensacions que els ha deixat la carrera.
I xocolata calenta. Ai! Xocolata
gelada. Per arribar a aconseguir un got de xocolata hi ha la mateixa cua que el
primer dia de rebaixes a “El Corte Inglés”. Els atletes fan cua. Alguns
jubilats, també. Inflitrats.
Bon vent! Que s’ha endut la
boira...
Força Atlètic!
