VIII Arruix de Santa Fe. Aquella mateixa data.

Un cercle vermell en el calendari, encara de paper per aquelles persones més tradicionals. Aquelles persones clàssiques i melancòliques que encara fan el camí a peu. Aquelles persones que donen un pas enrere per fer-ne dos endavant. Aquelles persones que tornen a fer els camins dels nostres padrins. Els camins de les bèsties.

Aquelles persones altruistes i treballadores. Aquelles persones que fan la feina sense esperar res a canvi. Aquelles persones que converteixen la idea en una realitat. Aquelles persones que desafien el temps i no tenen por de res. Aquelles persones extingides. Aquelles bones persones.

Aquelles bones persones que, un dia indeterminat de fa molts anys, van marcar una data en el calendari. Aquelles persones que van aconseguir que cada vegada més individus marquin aquella data en el calendari, de paper reciclat. Aquella mateixa data dins un cercle vermell.

Una gran festa. Una fila de colors infinits desfilant fins a l’ermita de Santa Fe. Un retrocés en el temps. El camí que va marcar Jacint Verdaguer un dia de juliol de 1883, aquell camí de la llibertat. I aquella mateixa data.

Pedres trepitjades per infinitat de persones que ressegueixen el camí que acaba a l’ermita. El camí que acaba a la creu. Mai abans havia vist tantes persones durant el recorregut. Aquelles persones encarregades d’impulsar els corredors fins a dalt. Fins al temple, fins a Santa Fe, fins al final. Els pèls de punta i la pell de gallina. I aquella mateixa data.

La pluja no gosa espatllar la jornada. La pluja només remulla lleugerament els corredors per arribar fins a la balconada que desemboca en un entorn sumptuós. Aquella vista espectacular. Una única pluja de sensacions. La Santa que ens protegeix i aquella seguretat. Els pèls de punta i la pell de gallina. I aquella mateixa data.

Una parada en el temps. Tancar els ulls i seguir veient. Escoltar, olorar, tocar... respirar. I el vent del cim. És l’aire de la llibertat. És l’aire que acompanya els corredors. És aquell aire tan nostrat. És aquell aire tan preuat. El vent del cim que para el temps i observa la vida, en aquella mateixa data.

I en aquella mateixa data Santa Fe tornava a estar preciosa. Preciosa com sempre, preciosa com mai.

Gràcies a tots els qui heu convertit aquest somni en una realitat. Gràcies a tots els participants i a totes aquelles persones que ho heu fet possible.

Gràcies a totes aquelles persones que van aconseguir fer la pujada una mica més suau només amb la seva presència i els seus crits. Els pèls de punta i la pell de gallina. Un milió de gràcies i el meu més sincer agraïment, també us el mereixeu.

Ah! I gairebé se’m passa per alt! En aquella mateixa data em vaig sentir més orgullós que mai d’aquest CLUB! El nostre CLUB. En aquesta mateixa data. Avui més fort que mai...

Força Atlètic!!!

I en aquella mateixa data Santa Fe tornava a estar preciosa. Preciosa com sempre, preciosa com mai.

Classificacions i galeria multimèdia

Continua llegint...

VIII Arruix de Santa Fe. Tot s'hi val!

Podeu portar senyeres, estelades, la del toro o la de l'àguila, a l'Arruix de Santa Fe. La celebració de la vuitena edició d'aquesta coneguda cursa vertical tindrà lloc aquest proper dissabte 28 de maig a les 17:35 hores a la vila d'Organyà.

La muntanya de Santa Fe tornarà a ser rica i plena. Plena de persones, plena de senyeres, plena d'estelades. Preciosa com sempre, preciosa com mai.

Tornarem a resseguir el mateix camí que mossèn Jacint Verdaguer va realitzar el 1883. Un camí difícil, un camí rigorosament marcat, el camí de la llibertat.

Esperem comptar amb tots vosaltres per tornar a gaudir d'un dia fantàstic. Fins dissabte! No hi falteu que la farem grossa!

Força Atlètic!

Continua llegint...

XXXVI Cross de primavera de La Seu. Enviat especial.

No me'n recordo de l'última crònica que va escriure un invitat. I això que sempre hem deixat les portes obertes a rebre les cròniques de tots els corredors. Per fi, avui, arriba una nova crònica d'un enviat especial de l'Atlètic Santa Fe al XXXVI Cross de Primavera de La Seu. I us tornem a recordar que ens podeu enviar les vostres cròniques de les curses que realitzeu i les publicarem. El cronista oficial comença a estar esgotat...

Aquest diumenge 8 de maig a la comarca de l’Urgellet no només hi va haver la Vertical Quiri. També es va celebrar lo XXXVI Cross de Primavera de La Seu, que no són pocs.

Ja és mala sort (on sort no té perquè ser organització/previsió) que pocs esdeveniments esportius que  hi ha a la comarca, diferents de lo bàsquet o lo futbol (bé... de futbol només més avall de la Reula), els facin coincidir lo mateix cap de setmana. Com diuen a la Meseta, "lo bueno si junto y al mismo tiempo, dos veces bueno".

Bé, doncs a lo Cross de Primavera, màxima expressió actual de l’atletisme de base a la comarca (per sort ja no l’única, ja que l’Arruix pels xics està agafant embranzida), també hi van haver les noves generacions de l’Atlètic. Que constin al nostre corresponsal hi havia lo Sadu xic (que es diu Sadu) i lo Joui xic (que es diu Genís). Diuen que també hi havia lo Roger, lo fill de lo Jordi i la Rosa... però és que lo corresponsal és una mica free-lance i només es fixa en el que li interessa (o això, o que no li agrada fer extres).

radioseu.cat

Sota un cel amenaçador de patac d’aigua, a la cursa de P-5, lo Sadu va fer una sortida de menys a més. De seguida va avançar posicions per mantenir-se gairebé durant tot lo passeig en quarta posició, per rematar la feina a l’Andria i entrar tercer a la meta. Cal destacar que en aquesta cursa vam descobrir un talent ocult, o millor dit, oculta. La Laura, la mare de lo Sadu, que va fer uns sprints que ni la Marion Jones. A més, va fer doblet en participar en la cursa sènior acompanyant a lo Sadu gran, que hi va participar per acabar de perfilar l’estat de forma per afrontar la pujada definitiva a veure la Santa. Davant de tal exhibició, creiem que és lo moment perquè s’apunto a lo club i tasti ja les mels de l’alta competició.

L'enviat especial al Cross de Primavera. Foto d'arxiu.

Al cap de 10 minuts sortien los xics de P-2, on lo Genís amb la samarreta de la Llar d’infants  (abans es deia Guarde) enfundada, emulant a lo seu cosinet valencià, va fer també una cursa de menys a més... En efecte. La por escènica el va captivar en lo moment del "pistoletasso", quedant-se una mica “ressagat” (li’n diríem endarrerit), més aviat paradet... ah, que no era això... que va ser la llebre que li va fallar (era la mateixa que feia de reporter, que vol fer "pluriempleo" i ja sabem que no hi posa massa empenyo en lo que li manen). Per sort, es va resoldre lo malentès i també va efectuar una remuntada gens menyspreable.

I fins aquí és tot lo que lo reporter mandrós va poder captar amb la seva mirada objectiva abans de mullar-se. La resta seria ciència ficció. 

Esperem explicar-ho de nou l’any vinent. Llàstima, això si, que de cròniques de trobades atlètiques de xics només les puguem fer a la primavera. 

Salut i quilòmetres.

Autor: Jordi Garcia "lo Joui"

Continua llegint...

Vertical Quiri 2016. Brrrum, brrrum!

Encara són noves? Van passant els anys i encara són noves? I el Quiri no és un Sant. Això és un muntatge. No m’ho he cregut mai, jo.

Però els corredors són uns il·lusos. Contents i enganyats. Cap a Sant Quiri, tots cap a Sant Quiri. Alguns espavilats es queden a la Palanca de Noves. A Sant Quiri, diuen. Les corredores no ho són tant.

L’any passat es va embalar un corredor a la sortida i va baixar a girar a la Palanca. Va dir que no havia pogut parar i no va fer la corba que inicia la pujada a la sàdica ermita. Però jo no ho sé. I com que no ho sé, no ho dic.

Despertadors contra les parets. És massa d’hora. Elles surten abans, gairebé abans de sortir el sol. Aquesta vegada tampoc sortirà, romandrà amagat darrere de les denses nuvolades d’escuma de sabó. Un privilegi?

Retrobaments. Copets a l’espatlla i encaixades de mans. Algun gest amb el cap i algun gest amb la mà. Elles pugen. Ells baixen, per veure-les passar. Aplaudiments. Una mica d’eufòria. Pessigolles a la panxa, una mica més grossa del compte, encara. Molts globus sota el pit. Aerostàtics, alguns.

Moltes baixen quan ells encara pugen. Van tard i els veuen passar. Una esquella i no hi ha vaques. Alguna cabra, sí. Boja.

“Tengo una vaca lechera, no es una vaca cualquiera, me da leche merengada, ay! que vaca tan salada... Tolón, tolón! Tolón, tolón! Un cencerro le he comprado y a mi vaca le ha gustado. Se pasea por el prado, mata moscas con el rabo... Tolón, tolón! Tolón, tolón! Qué felices viviremos cuando vuelvas a mi lado, con sus quesos, con tus besos. Los tres juntos! Qué ilusión!".

Ho heu llegit cantant, però ha estat una confusió. Eren cabres o vaques? És la primera crònica de l’any i encara he d’acabar d’afinar, normalment no em passen aquestes coses. Sóc força fiable. No acostumo a perdre el cap a mitja crònica.

Mans enlaire per tocar l’esquella de la creu del cim de Sant Quiri (1485), que va sonant sense parar. El reglament de la cursa diu que s’ha de tocar amb la mà. No farem cap comentari, però si el Bruce Lee aixequés el cap cauria mort una altra vegada. Tantes facilitats...

Muntanya de forma piramidal. Una ermita construïda fa més de mil anys. El dolor de les persones a dins. Un quadre salvatge. Fa por. Algú ens podria explicar el seu orígen?

Baixada fins a l’esplanada per recuperar les forces perdudes. Un cap com un timbal. Alguns que no parlen i uns altres que parlen per tots. Sempre he sentit a dir que tenim dues orelles i només una boca perquè hem d’escoltar el doble del que parlem. La pluja arriba a temps per aigualir el final i acaba la comèdia.

Tranquils, podeu pujar al tot terreny que ha preparat l’Atlètic Santa Fe per fer una baixada rodada i seca. Aneu pujant que és de set places. Encara hi cap més gent! Ple? Cinturons de seguretat ben cordats? Set corredors asseguts i contents, avui no es mullaran. Des de dins del cotxe un corredor juganer se'n riu d'algun que ha de baixar a peu. El cotxe és ple.

Cop de clau. Brrr... Brrr... No en vol. Un altre cop de clau.  Brrr... Brrr... El cotxe no s'engega. La bateria està esgotada després de dues hores amb els llums encesos. Set persones a dins preparades per baixar fins a Noves de Segre. Silenci llarg i sostingut. El cotxe és ple. El cotxe no es mou. Està ben quiet. Cops de clau. I el cotxe, quiet.

Set contra un. La força de les màquines contra la força de l’home. El cotxe no es mou, de la mateixa manera que tampoc s'han mogut alguns corredors durant la cursa. Pinces? No. Pinces? No. Pinces? Brrrum, brrrum! Botifarra i manta!

Força Atlètic!

Classificacions, Galeries fotogràfiques

Continua llegint...