Felicitació de Nadal. Seguirem endavant!

Com que finalment no s'ha acabat lo món, lo Club Atlètic Santa Fe us desitja unes bones festes de Nadal i un pròsper any nou. I quina felicitació que s'ha tret de la màniga lo President... 

           

Us desitgem a tots unes bones festes de Nadal i que l'any 2013 sigui encara millor que aquest, i esperem que tots aquells que encara no formeu part de l'Atlètic Santa Fe, us uniu a aquesta gran família! 

Força Atlètic!

Continua llegint...

XXXII Pujada a la Seu Vella. La Caputxeta Vermella.

Després del gran sopar de Nadal, l’Atlètic Santa Fe ha tornat amb més força que mai a la XXXII Pujada a la Seu Vella de Lleida.

Volem agrair a tots els assistents a aquest sopar l’aportació del seu granet d’arena, cosa que ha possibilitat la conversió d'aquest acte en una festa i esperem que any rere any vagi creixent en nombre de persones i en nombre de rialles. Sense vosaltres no hauria estat possible. Gràcies a tots els assistents. Als altres, no.

I després de gairebé un mes sense cròniques, us explicarem un conte. Un clàssic de la literatura infantil europea que explica que un diumenge de tardor de 2012, un Atlètic anomenat Sete, volia participar a la XXXII Pujada a la Seu Vella.

Lo Sete és un Atlètic únic. I l’únic Atlètic. L’únic Atlètic que té el paravent cangur del Club (El paravent cangur és el paravent amb caputxa). És per aquest motiu que tothom el coneix com la Caputxeta Vermella.

Però lo Sete tenia por d’assistir a la Pujada a la Seu Vella perquè també hi anaven los tres porquets. Ai! Aquesta part em sembla que és d’un altre conte... Los tres llops! Los tres llops volia dir. Doncs això, que lo Sete tenia por d’anar a aquesta cursa perquè hi anaven tres llops grossos, ràpids i famolencs de l’Atlètic Santa Fe i segurament no seria capaç de guanyar-los.

Aquests tres llops tenien tres noms. Es deien Xavier Alet, Joan Vilana i Jordi Garcia. És per aquest motiu que la Caputxeta, moguda pel seu afany d’obtenir protecció davant d’aquestes tres bèsties de les curses catalanes, va aconseguir convèncer un dels caçadors desarmats més reconeguts del Club perquè l’acompanyés. Si no els pot guanyar a les bones, potser a les dolentes...

Aquest caçador, que responia al nom de Jordi Alet, arribava a la cursa amb el precedent d’haver aconseguit abatre un exemplar de porc fer de 150 kg amb les seves pròpies mans poques hores abans d’aquesta XXXII Pujada a la Seu Vella i d’haver-lo decapitat a mossegades. Era el porc fer més temut del Solsonès i únicament va necessitar la petita ajuda d’un automòbil per acabar amb la seva vida d'un sol cop.

I els cinc protagonistes posen els peus a la ciutat de Lleida a dos quarts d’onze del matí del diumenge 16 de desembre. El recorregut de 10.100 metres culmina a la Seu Vella de la capital del Segrià, després d’una duríssima pujada final.

Un dels llops, lo Xavier Alet, va indocumentat. No té papers, però finalment i després d’una acalorada discussió amb els gestors d’incidències de la cursa, aconsegueix el dorsal que habilitarà, per primera vegada, a un atleta indocumentat i sense papers a córrer una cursa catalana.

I a dos quarts de dotze del matí la Caputxeta, lo caçador, los tres llops i un miler de corredors d’altres punts del país inicien lo recorregut.

Els tres llops fugen esperitats amb el tret de sortida i l’amenaça del caçador, que ha deixat un parany en algun indret desconegut de la cursa. Avui és la Caputxeta qui persegueix els llops juntament amb el caçador. Els agafaran?

Tot i la llarga persecució no ha estat possible la cacera dels llops, que arriben a la Seu Vella abans que els seus perseguidors i sense caure en el parany. Lo Xavi Alet amb 39’ 38’’, lo Joan Vilana amb 44’ 21’’ i lo Jordi Garcia amb 45’ 14’’.

Per la seva banda, lo caçador completa la cursa després de 49’ 40’’, sense haver vist els llops en cap moment i després de comprovar que cap d’ells havia caigut a la trampa.

I per últim, la Caputxeta arriba ferida després de 54’ 52’’. La Caputxeta és qui ha caigut, per error, al parany del caçador. Lo terreny lliscant que havia preparat per poder enxampar els llops s’ha cobrat una víctima innocent, provocant una caiguda fortuïta de la Caputxeta. Aquesta vegada, el tret, ha sortit per la culata. Els derrotats han estat la Caputxeta i el caçador.

Finalment només ens queda apuntar que entre els espectadors de la cursa han aparegut, per sorpresa, lo Sergi Grapes (Ben mudat i sobre una bicicleta escridassant els corredors), l’Ivan Vigo (Comptabilitzant tots els corredors per esbrinar la posició del primer "ganxo") i la Mari (Fotografiant els corredors).

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. I s'ha fos al Restaurant "El Xalet" de Ponts amb un dinar de campionat.

Força Atlètic!

PD: L’Atlètic Santa Fe vol acabar amb una felicitació dirigida al Joel i a l’Ester, que han estat pares per primera vegada. Estem segurs que la Lola també serà una gran atleta. Enhorabona!

Classificació General, Classificació Tram Pujada

Continua llegint...

IV Volta a l’Estany d’Ivars d’Urgell. La proesa del paó.

Després de la dessecació de l’Estany d’Ivars i Vila-sana l’any 1951 impulsada pels promotors del Proyecto de Saneamiento que pretenien obtenir més terrenys de conreu, aquest va ser recuperat l’any 2009, i amb aquesta recuperació va néixer la Volta a l’Estany. Amb l’excusa d’organitzar una cursa van aconseguir recuperar l’estany els ivarsencs.

Uns mals de cap per condicionar la zona i reomplir l’estany... Com ho devien fer? A cops de mànega? Aquest projecte va durar anys i no m’estranya pas...

Si ens haguessin avisat els hi hauríem enviat un parell d’operaris bons de l’Atlètic Santa Fe per omplir-lo. Lo Xavi “Ploramiques” Alet i lo Martí de Fenollet a peu d’estany fent petar la xerrada l’omplen de llàgrimes en poca estona. Seria un mar de llàgrimes.

Au! Anem al gra que sempre ens encantem de la mateixa manera...

Doncs aquest diumenge 18 de novembre ha estat la quarta edició de la cursa i l’Atlètic Santa Fe ha estat representat per tres corredors. Lo Xavi Alet, lo Jordi Alet i un tercer corredor, que tots coneixeu i que no nombrarem per evitar un excés de protagonisme d’aquest personatge a les cròniques. El mantindrem en l’anonimat i només apuntarem que es tracta d’un exemplar del Club de grans dimensions i perilla fosca que pot arribar a passar desapercebut entre la flora i la fauna de l’estany...

A dos quarts d’onze del matí ja hi ha els sis-cents corredors darrere la línia de sortida esperant impacients el tro que donarà inici a la IV Volta a l’Estany, preparats per iniciar un recorregut de deu quilòmetres resseguint camins, principalment de terra, que ofereixen a tots els atletes la possibilitat de gaudir d’un entorn privilegiat.

I collons quin tro! Surten els atletes mig eixordats i amb l’ensurt a dins del cos buscant la seva posició entre la multitud. Lo Xavi Alet s’ha col·locat entre els favorits, ja que vol completar la volta amb menys de quaranta minuts. Ho aconseguirà?

L’Anònim vol provar de seguir-lo, però dura el què dura un caramel en un pati d’escola i acaba rebent més avançaments que un tractor en una autopista...

I per últim, lo secretari té uns objectius més modestos després de l’estrepitós fracàs obtingut a l’última competició. A veure si aquesta vegada fa una cursa a l’alçada del càrrec que posseeix...

Els primers en completar la volta i retornar al punt de partida situat al passeig d’Ivars no deuen haver pogut gaudir de la flora i la fauna de l’estany. Una llàstima. Ep! Entre aquests corredors apareix una samarreta de l’Atlètic!

Lo forner, després de fer lo préssec a la Vall de Núria, ha donat un cop de puny a sobre la taula i ha completat la cursa amb un temps de 38 minuts i 53 segons. Ha nascut una estrella i ens traiem lo barret! Només vint-i-quatre corredors han entrat per davant seu! Finalitzada la cursa es passeja pel poble estarrufat com un gall d’indi. És com un paó reial en un galliner.

Per la seva banda, l’Anònim finalitza el recorregut amb un temps de 43 minuts i 23 segons i lo Jordi Alet amb 46 minuts i 21 segons. Aquesta vegada han quedat eclipsats per la proesa del paó.

I lo paó i les gallines posen rumb a Organyà novament i sense les mans buides després d’esmorzar. S’enduen la piruleta a la boca, lo llapis a l’orella i la satisfacció dels principiants.

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...

VIII Memorial Ramon Blanch. Lo poble de les dues mentides.

Endevineu qui va anar a Vilanova de la Barca aquest passat diumenge 11 de novembre? Exacte! Lo propietari del Bloc, lo Joan, que va anar a la vila de les dues mentides, ja que ni és nova ni té barca. I una altra vegada tot sol. Aquesta vegada li van fotre lo salt!

Un altre diumenge que m’aixeco al matí, el cel està tapat, plovisquejant… Sembla que estigui a la pel·lícula “Atrapat en el temps”, aquella del dia de la marmota. Aquesta setmana pensava que no seria l’únic atlètic en anar-hi, però els “Zipi” i “Zape” (El Jordi Alet i el Xavi Alet) van ser baixa d’última hora per uns problemes “burocràtics”. Així que em va tocar baixar-hi tot sol, una altra vegada...

Pel que fa a la cursa, es feien dues voltes a un circuit de 5 km per camins de terra, que aquest any més aviat eren de fang, força ràpid i amb només una única pujada a la part final. Cursa poc massificada, amb 150 participants, on el guanyador va ser Ricard Pastó amb un temps de 33’ 14’’.

Personalment vaig fer una cursa discreta, vaig anar més lent que la setmana passada a la Mitja Marató de Lleida, fent la segona volta força més lenta que la primera, no n’aprendré mai... Finalment vaig creuar la línia d’arribada amb un temps de 43’ 26’’ millorant en un minut la marca de l’any passat.

Ara a preparar la IV Volta a l’estany d’Ivars, que es disputarà el proper diumenge 18 de novembre i que si no hi ha cap sorpresa d’última hora hi haurà més d’un Atlètic...

Tanta cinta i tantes hores... A veure si fem algunes hores menys de cinta i escrivim un parell de paràgrafs més Joan...

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...

XX Mitja Marató de Lleida. No ho entenc.

I avui us deixem amb una altra crònica del Joan, que enllaça una cursa amb l’altra... Benvinguts al Bloc del Joan!

El passat diumenge 4 de Novembre es va disputar la Mitja Marató de Lleida. Hi estava apuntat però no tenia clar si hi aniria, feia dies que no corria gaire i el dia abans vam anar d’excursió al Boumort. Vuit hores caminant.

Diumenge quan em vaig aixecar estava tapat i s’escapava alguna gota, però tot i així decideixo anar cap a Lleida. Avui també em toca agafar el cotxe, ja acostuma a passar quan vas sol. Durant tot el trajecte el cel està tapat i a estones va plovent. Quan arribo a Lleida està plovent i avui no he portat ni impermeable, ni tovallola, ni flotador...

Aprofitant que para de ploure em canvio i escalfo una mica, noto una mica de molèsties a la tíbia i decideixo sortir suau a veure que passa. Amb el començament de la cursa torna a arribar la pluja, entre l’aigua que cau i la dels tolls que hi ha a terra, de seguida vaig xop de dalt a baix. Per quan el banyador de l’Atlètic Santa Fe?. De sobte em trobo corrent al costat de la llebre de 1h 30’. No ho entenc. La segueixo fins al km 5.

Continuo al meu ritme, sense mirar el “crono” i em planto al km 10 amb 42’ 18’’, més ràpid que en cap cursa de 10 quilòmetres. No ho entenc. Animat pel bon temps que estic fent i sense cap molèstia a les cames continuo amb el mateix ritme. Veient que podia millorar el millor resultat en mitja marató, el darrer quilòmetre el faig fins i tot més ràpid i creuo la línia d’arribada amb un temps de 1h 31’ 04’’.

La mitja marató que menys he preparat, que el dia abans vaig d’excursió vuit hores, el dia que corro més d’una hora i mitja amb els peus xops, és la que més ràpid he fet. No ho entenc.

PD: Xesco! Ja pots anar preparant alguna sortideta pel dia 16 de març. 

Classificacions, Fotos

Continua llegint...

Cronoescalada Cremallera 2012. Incomunicats.

A les tres són les dues, però el canvi horari no comporta una hora més de son, almenys pel Jordi Vilana, pel Xavi Alet i pel Sete, que lo diumenge 28 d’Octubre a les 6 del matí ja inicien lo camí en direcció a Queralbs. 

Amb un fred que pela... Espera! Espera! Que no tinc cap buf. Espera! Espera! Que pujo a agafar els guants. Ben equipats però ben glaçats i cap a Queralbs.

Arriben a destí. Sis graus negatius. La sortida, prevista per a les 09:30, es retarda mitja hora a causa de les baixes temperatures, però la situació no millorarà gaire...

Amb el dorsal sobre la samarreta i encara a dins del local habilitat a efecte de facilitar l’equipament dels corredors, aquests, entreguen les bosses amb la roba d’abric, que serà transportada pel cremallera fins a l’arribada, al Santuari de Núria.

Sortida cronometrada. Cada trenta segons un, com lo metro en hora punta. Lo President iniciarà lo recorregut en primer lloc, lo Sete sortirà en segona posició i lo Xavi serà l’últim ganxo a prendre la sortida.

La temperatura a la zona d’arribada és de nou graus negatius, amb el cel cobert i fortes ventades. Lo Xavi, l’home valent, surt amb màniga curta. I los guants? A la bossa que té a l’arribada. I lo buf? A la bossa que té a l’arribada. I la samarreta tèrmica? A la bossa que té a l’arribada.

Preparats? Va! Surt lo Jordi! I pocs minuts després surt lo Sete! L’home valent està tancat a dins del cotxe amb la calefacció a tot drap esperant la seva sortida...

Tot va bé! Previsiblement lo Xavi ja deu haver sobrepassat al Sete i deu estar a punt d’agafar al Jordi...

Les suposicions només són suposicions. Lo Jordi arriba a dalt estranyat, però eufòric, ja que no ha estat superat pel Xavi. Arriba lo Sete! I lo Xavi? No l’ha vist tampoc? Potser s’ha perdut? Potser ha fet figa? Potser encara està a dins del cotxe?

La preocupació condueix a preguntes i més preguntes a altres corredors, a organitzadors, a algun conill que passava per allà... I comencen a rebre informació procedent de les diverses parts. Un tal Xavi Alet? Ha fet mitja volta de seguida... Ha girat cua de bon principi...

Però està bé? Sí! Tranquils. No us preocupeu. Ara puja amb lo cremallera...

Les suposicions només són suposicions. Anuncien per megafonia que lo cremallera que transportava l’home valent fins a la línia d’arribada ha descarrilat...

En fi... Entrega de premis i posterior descens amb cremallera fins a Queralbs. Sortosament la baixada era possible.

En arribar a l’estació apareix lo nen de ca l’Alet, amb l’abric del Sete (que havia deixat a dins del cotxe) sobre les espatlles, la samarreta de l’Atlètic, los pantalons curts, una tassa de caldo ben calenta a una mà i la bandera blanca de la derrota a l’altra. Porta més de tres hores pendolant per la Vall de Núria com un sense sostre, desvalgut, sense poder arribar al Santuari de cap manera, ni a peu ni amb lo cremallera.

I lo gran misteri... Què va passar?

Lo fred, lo nas tapat, les mans gelades... No podia respirar! Estava sol i lo fred va envair el seu cos igual que la boira s'endinsa al bosc. Sort que el van arreplegar uns de Vic i el van retornar a Queralbs...

Per acabar, us animem a deixar missatges d'ànim al Xavi Alet, que va viure una situació límit a la Vall de Núria i necessita el vostre suport...

Força Atlètic!

Continua llegint...

9ens 10 km urbans de Manresa. Una roda punxada.

Ubicada a la confluència entre lo Llobregat i lo Cardener, la ciutat de Manresa s’ha vestit de gala per rebre la visita d’un miler d’atletes provinents de diversos punts de Catalunya. L’Atlètic Santa Fe hi ha enviat tres súbdits que tenien poca feina. Lo Joan Vilana, lo Jordi Garcia i lo Jordi Alet. Un tercet còmic, com lo Tricicle.

La capital del Bages, que l’any 1892 va acollir l’assemblea per a la fixació de les Bases per a la Constitució Regional Catalana, com un preludi de la situació actual, avui anava vestida amb els colors de la senyera i de l’estelada, que penjaven de terrasses i balcons. Estava immensa.

I a dos quarts de deu del matí, amb una bona temperatura però amb una intensa sensació de fred a causa del vent, ha vist arribar, amb cotxe, lo Tricicle, que s’ha dirigit a les taules de recollida de dorsals.

Entrega de dorsals i de samarretes obsequi sense incidències greus fins a la recollida del Jordi Alet. Només queda la talla “L” i la “XL”. Ja tindrà un vestit per Carnaval...

I a dos quarts d’onze del diumenge 28 d’Octubre es dóna el tret de sortida als 9ens 10 km urbans de Manresa, sobre un circuit de tobogans que transcorre pels carrers més emblemàtics de la ciutat, propera a la Rosa dels Vents que simbolitza el centre geogràfic del país.

Per si no fa prou vent, lo Joan avui correrà amb aire condicionat, ja que ha rebentat la costura de la samarreta. Massa corredor per tan poca samarreta. Li haurem de dir amb aquell de Tuga que les cusi amb fil de pescar, que aquestes samarretes no aguanten tanta potència...

Lo Joan surt airejat en primera posició, buscant espais par anar avançant corredors de bon principi, però sense apartar-los amb los colzes com lo Xavi Alet fa un parell d`anys en aquest mateix escenari. Lo Jordi Garcia surt tranquil i lo Jordi Alet es manté a poca distància durant els primers metres. Els dos-cents primers metres.

Lo Joan s’ha transformat amb lo Fèlix (amb lo gat no, sinó amb lo Fèlix Baumgartner). Ha realitzat una caiguda lliure de 10.000 metres amb 42 minuts i 43 segons.

Lo Jordi Garcia porta lo fre de mà... En treure’l, va girant la roda a més velocitat per entrar, vermell com un pebrot, amb un temps de 43 minuts i 58 segons.

I lo Jordi Alet, amb perill de retorn al punt de partida a causa d’alguna ventada, arriba amb 47 minuts i 28 segons a la línia de meta situada a la Plaça Crist de Rei. Lo Joan ja ha esmorzat i ha fet lo cafè amb llet i lo Jordi Garcia ja s’ha cruspit les gormanderies que l’hi han donat en finalitzar la cursa.

I fins aquí, la crònica.

Per cert, lo Tricicle té una roda punxada... A veure si l’arreglen...

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...

Mitja Marató de Mollerussa 2012. Un paquet urgent.

Lo Ramon, lo membre de la Trinca i treballador de Seur, ens ha portat un paquet urgent. Què hi deu haver aquí dins? No esperem pas res. Una carta? És estrany... La crònica de la Mitja Marató de Mollerussa! Gentilesa del Joan...

En un cap de setmana marcat per la pluja, toca anar a córrer la Mitja Marató de Mollerussa, crec que serà el primer cop que vaig a Mollerussa i no entro al Big Ben. M’aixeco el diumenge 21 d'Octubre al matí, miro per la finestra i està núvol però no plou. Desprès d’esmorzar agafo el cotxe i cap avall, cada cop està més tapat i passat Ponts comença a ploure i cada vegada amb més ganes. Em vaig mentalitzant que avui tocarà mullar-se, sort que he estat previsor (paravent, impermeable, tovallola, roba de recanvi, unes altres bambes, flotador...).

Però quan arribo a Mollerussa fa un sol radiant, venia preparat per córrer sota la pluja i al final tocarà passar calor. A les 10 i mitja es dóna la sortida al miler d’atletes que participen a les curses, mitja marató i 8 quilòmetres, i la calor ja es comença a notar.

La cursa transcorre pels pobles del voltant de Mollerussa (La Fondarella, El Palau d'Anglesola, Bellvís, El Poal...), amb sortida i arribada a la capital del Pla d’Urgell. És un circuit molt pla.

La primera part la faig força còmode però un pèl lent i passo per Bellvís, mitja cursa, amb uns quaranta-set minuts. La tornada se’m fa una mica més pesada, no sé si és pel vent de cara o perquè és un d’aquells dies que no acabes d’anar. En entrar un altre cop a Mollerussa, a poc més d’un quilòmetre per l’arribada, vaig amb els bessons molt carregats però tot i així augmento una mica el ritme, segurament impulsat per les ganes d’arribar. Al final creuo l’arribada amb una hora i trenta-set minuts.

I per acabar, sessió de crioteràpia. Pel nom pot semblar qui sap què, però només es tracta d’un bany d’aigua amb gel. Desprès de pensar-m’ho una estona poso les cames dins de l’aigua, em recomanen que no hi estigui més de vint segons, segurament no vaig arribar als deu.

Diuen que va bé per recuperar, però hi ha qui diu que una cervesa també ajuda a recuperar, no se si és cert, però desprès d’una cursa ve molt de gust i amb aquestes banyeres les tindrien ben fresques.

Classificacions, Fotos

Continua llegint...

Ultra Trail Serra de Montsant 2012. Duplicats.

Una nova cursa de llarga distància pels Atlètics que fan més quilòmetres, lo Frank Silla i l’Àngel Torà, que s’han conegut gràcies a les samarretes en aquesta cursa! Un duel de currículums inicial i un objectiu en comú, la UTMB!

Lo Frank, per fi s'ha pogut tallar la barba. I menys mal, perquè si arriba a durar gaire més hauria necessitat unes tisores de podar. I l'Àngel, ha fet la cursa d'amagat, ha estat com una aparició... 

L'Atlètic Santa Fe ha duplicat el nombre de corredors de llarga distància. Ara hi haurà més competència...

Us deixem l’enllaç a la crònica de la cursa publicada pel Frank Silla al seu Bloc:

Crònica Ultra Trail Serra de Montsant. Frank Silla.

Fins la propera!

Continua llegint...

Mitja Marató de Puigcerdà 2012. Fusió.

D'una mateixa cursa hem rebut dues cròniques. I de dues en farem una. Què necessitarem per l'operació? Unes tisores, lo bisturí, lo fil i l’agulla, la cinta aïllant, lo martell xic...

Possiblement hagi estat un acte voluntari per posar-nos a prova. 

Cal agrair, abans d'entrar de ple a la crònica de la cursa, la col·laboració del Joan i de l’Estevet, ja que aquesta crònica parteix, en la seva totalitat, de textos íntegres i d'idees extretes de les seves cròniques personals. Esperem que tots dos hagin quedat satisfets amb el resultat final, donat que lamentem no poder publicar íntegrament les dues cròniques de la mateixa cursa. Mil gràcies. 

Aquí teniu el resultat final del minuciós treball de fusió...

Gairebé a totes les curses celebrades durant els caps de setmana hi ha un o l’altre o els dos junts. I és que amics meus això de córrer enganxa. Haurem de canviar la dita famosa de... Què enganxa més que un ganxo? Una ganxa! I canviar-la per... Què enganxa més que un ganxo? L’Atlètic Santa Fe!

Aquest 14 d'Octubre, aquest parell, s’han aixecat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora i no ha estat per anar a plegar bolets, sinó per anar a córrer la Mitja Marató de Puigcerdà. Sabeu qui són aquest parell?

 

Lo Joan de cal Planes i lo Toni de ca l'Estevet, que aviat (100.000 km) hauran de canviar la corretja de distribució, arriben, per separat, a Puigcerdà. La boira gairebé no deixa veure la ciutat, però de sobte, sobre un turó, s’alça una estelada gegant que dóna la benvinguda a turistes i visitants. Segurament l`han estès perquè els francesos i els altres pobles d'Europa i del món, en entrar per la frontera, sàpiguen d'una vegada quin és aquest petit país.

I comencen la seva competició particular per arribar abans. Per arribar abans a recollir el dorsal. Quan lo Toni arriba al poliesportiu, lo Joan ja surt amb el dorsal als dits més content que un nen amb un Petit Suís. Potser s’ha quedat a dormir a Puigcerdà...

Samarretes, dorsals, xips, la gorra del Toni, les mitges del Joan… Preparats? Doncs cap a la línia de sortida! En espera del tret que donarà inici a la cursa, l’Estevet, repetidor de la mateixa, explica el circuit al més novell.

La cursa comença amb un descens de dos quilòmetres i lo Joan es llença costa avall i desapareix de la vista del Toni... Personalment, això, si no ho veig, no m’ho crec. Per mi que lo Joan ha prostituït la seva crònica, perquè jo no em crec que lo Joan hagi fet una baixada ràpida. I segons la crònica de l’Estevet tampoc n'hi ha per tant...

Aprofitant les constants baixades del circuit, de seguida es planten a l'equador de la cursa, concretament al quilòmetre deu, amb 43 minuts lo de la perilla i només 2 minuts desprès lo de la gorra. Però tampoc és qüestió que lo de gorra hagi de canviar de ritme, que encara queda molta cursa per endavant i seria convenient evitar una aturada obligada en algun dels jacuzzis del xalet del Núñez per recuperar.

I ara toca tornar a pujar, i toca continuar mantenint el ritme i les distàncies fins a la dura pujada que duu fins al llac... He dit dura? Un ha fet totes les curses del Circuit Fer i l’altre totes les curses verticals de la Copa Catalana. Bufar i fer ampolles...

Un cop al llac, volta turística per la capital de la Cerdanya amb uns últims quilòmetres sense desnivell en els quals acaben de donar tot el què els queda. Mireu si són bona gent...

Finalment, lo Joan arriba amb un temps de 1 hora i 34 minuts i lo Toni amb 1 hora i 38 minuts. Tots dos satisfets amb la cursa realitzada i preparats per la següent. L’esforç de la mateixa es veu marcat en el rostre dels Atlètics, però això no ha estat res, ja que en fan una darrere l’altra.

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...

Cursa del caragol de Linyola. I jo també penso que no és humà.

S’ha esverat lo galliner! Ha portat cua la crònica de La Carrerada del Tosserol... Alguns que s’ho prenen a broma, uns altres que no s’ho prenen a broma, per alguns és correcta, per uns altres no massa... La intenció era bona però tots tenim punts de vista diferents. Això sempre és positiu. Ja ho diuen que mai plou a gust de tothom...

Avui us deixem una crònica del Joan (Planes), que fa una cursa darrere una altra. Alguns pensen que no és humà... I tu què penses?

L’endemà de participar a la vertical de Coll de Nargó he decidit anar a córrer 10 km plans a Linyola http://www.cursacargolinyola.com. Com que no he pogut enganyar a ningú he d’anar-hi sol.

Tocar aixecar-se ben d’hora, preparar la roba, esmorzar una mica i fer un cop d’ull al Google Maps a veure per on es va a Linyola, agafar el cotxe i cap avall. En poc més d’una hora estic a Linyola, recullo el dorsal i la samarreta-obsequi (una samarreta força adient pels temps que estem vivint).

Desprès d’escalfar una mica i de barallar-me una estona amb el dorsal i les agulles imperdibles, ja ho tinc tot a punt per començar.

A les 10 en punt es dóna la sortida, tot i ser la cursa del Caragol tothom surt corrent. Al cap de  poc de començar a córrer sento una veu que em diu: "Què? No en vas tenir prou amb la d’ahir?”. Em giro i veig que no sóc l’únic descerebrat que està corrent a Linyola l’endemà de fer-ho a Coll de Nargó.

Començo a córrer força ràpid (segurament massa) i a mesura que van passant els quilòmetres vaig baixant el ritme. Arribo a mitja cursa amb un temps de 20’20’’ però estic rebentat, aprofito l’avituallament per afluixar una mica i beure aigua. A partir del km 5, els quilòmetres cada cop em semblen més llargs i així arribo fins el km 9, on animat per la proximitat de l’arribada i pel bon temps que marca el crono, faig l’últim esforç per arribar amb un temps de 42’55’’.

Desprès de la cursa toca abeurar-se, entrepà, una dutxa i un altre cop cap a Organyà.

I ara a preparar alguna mitja marató.

Classificacions, Fotos

Continua llegint...

La Carrerada del Tosserol. Una escopinada pels del ganxo és or líquid pels del rec.

Avui intentarem no tocar lo tema de l’aigua, però no prometo res tampoc, perquè l’exèrcit sense armes d’Organyà, l’Atlètic Santa Fe, comandat pel general Martí I de Fenollet, s’ha plantat al poble del rec sense... Ai! Volia dir que s’ha plantat a Coll de Nargó, concretament a les Masies de Nargó, a primera hora del matí, amb set valents guerrers sota les seves ordres disposats a donar un Cop d’Estat i lluitar per un Club, per un poble, per uns colors, per un sentiment.

Lo Sete, lo Joan Vilana, lo Jordi Vilana, amb los pantalons més curts que los calçotets, lo Frank Silla, lo Xavi Alet, lo Jordi Alet i la Pantera Rosa, la germana del general colpista, han posat els peus en territori enemic a les nou en punt del matí. Lo general ha arribat una mica més tard, ja que havia de munyir.

Coll de Nargó, les Masies de Nargó i la Serra d’Aubenç, territoris que porten tota una vida amb problemes de subministrament d’aigua, avui s’han inundat. S’han inundat de samarretes negres i vermelles. S’han inundat de samarretes de l’Atlètic Santa Fe.

Los del ganxo estan nerviosos. Los del rec s’han quedat secs. Los del ganxo envien tropes. Los del rec no tenen res. Los del ganxo tenen l’aigua. Los del rec no s’han mullat. Quatre nenes i lo Sagal serà tot el seu potencial...

Comença la guerra, arriba l’hora de la veritat, les 10:00. Tots els corredors a la línia de sortida, situada a la plaça de les Masies. Un quart d’hora de xerrameca... Som a missa? Aquest xicot seria un bon capellà! Un minut de silenci en memòria de la companya que va perdre la vida la setmana passada i per fi es dóna la sortida.

Poc més de 5 quilòmetres de recorregut i més de 900 metres de desnivell positiu que ens portaran al Tosserol, a 1.556 metres d’alçada. Un recorregut espectacular amb uns últims metres d'una duresa infernal que desemboquen a una vista sumptuosa.

Lo Martí i lo Xavi s’han situat entre els primers i la resta de l’exèrcit ganxo s’ha posicionat, estratègicament, al llarg de la llarga cua de corredors que d’inici s’ha format.

Lo Martí va perdent uns metres vers el líder de la cursa havent deixat l’avituallament per darrere. Arri Martí!

Lo Xavi es manté entre els primers, en un aferrissada lluita contra un escanyolit que fa dies que té entre cella i cella. Avui pot tornar a perdre, però per causes incontrolables i alienes a la seva voluntat, potser haurà de parar a fer una altra feina a sota d’algun boix... Finalment s’aguanta i segueix.

La resta de l’exèrcit també va deixant per darrere l’avituallament, l’únic avituallament. Un oasi en ple desert. Una escopinada d’aigua pels del ganxo. És or líquid pels del rec.

Lo Martí ja veu al líder caminar... Collons! Si aquí camina a dalt de tot què farà? Quedarà parat? Victòria assegurada! Atac final i tururut viola noi! Lo general Martí és lo campió! Quaranta minuts! Una guerra victoriosa. Un territori conquerit.

I un a un, els membres de l’exèrcit ganxo, van completant el recorregut. Lo Xavi Alet perd unes posicions a la part final però completa la cursa entre els millors, acabant a quatre grapes, esgarrapant lo terreny com un porc fer. Ha tornat a sortit derrotat de la seva lluita amb l’escanyolit, però ja queda menys per veure’l sortir victoriós.

Lo Joan... arriba bufant! Lo President i lo Secretari, la cúpula de l’Atlètic... a poca distància un de l’altre. És que els hi hem de fer tot igual que sinó s’emprenyen. Si a un li poses un dit més de Cacaolat al got (Poso com a exemple lo Cacaolat perquè no vull ferir la sensibilitat dels del rec) ja comencen les discussions... Que si ell en té més... Que si a mi no me n’has posat tant...

Lo Sete no té sostre. Completa el recorregut havent patit una petita crisi a la part final del mateix però segueix en progressió. Arribarà lluny aquest vailet... 

Lo Frank arriba... Noi! Per culpa teva vaig treballar tota la tarda del divendres, o sigui que avui res de res. Ara també faré com la teva mare i no et parlaré. Després de la putada de divendres... I si et vull dir alguna cosa et faré senyals de fum. Foc a la barba!

I per últim, la Pantera, la més felina de l’Atlètic, apareix al Tosserol sense haver forçat massa. És una llàstima que no hagi sortit com lo seu germà...

Baixada neutralitzada cap a les Masies per assistir a l’entrega de premis. Lo Martí, durant el descens, fa una demostració de la velocitat que portava pujant, en el moment d’atacar al líder... Pujava lleuger... Encara n’ha avançat algun que feia els seus últims metres i se l’ha quedat mirant amb els ulls de l’Özil...

I per acabar, una bona fideuada i una llesca de pa per tothom, menys pel Joan. Pel Joan, una bona fideuada i lo crostó.

Avui hem lluitat i hem vençut per un Club, per un poble, per uns colors i per un sentiment en un territori hostil. A diferència d’altres, ens hem presentat, hem donat la cara i hem aconseguit la victòria al “Santiago Bernabéu”, i això... no té preu!

Força Atlètic!

Nota del Club:
L’Atlètic Santa Fe, a través de la veu del seu president i del seu secretari, vol agrair, de tot cor, a l’organització de la cursa i al poble de Coll de Nargó, la bona predisposició que ens han mostrat en tot moment. Sabem que heu entès de bon grat, la visió original i el to sempre humorístic, irònic i crític del nostre cronista. Heu fet una bona feina i ens heu fet sentir com a casa.

Gràcies companys!

Classificació, Fotos arribada, Fotos avituallament, Video

Continua llegint...

Cavalls del Vent. I del mal temps.

La primera vegada que l’he vist desesperat. Corre! Corre! Que lo Frank ha penjat la crònica de la Cavalls del Vent al seu Bloc! Al final la va córrer!

Corre! Corre! Fes una mica d'introducció!

No es pot estar tranquil ni mig minut ja ho veieu. Lo divendres a la tarda treballant com un negre…

Doncs es veu que al final sí! Al final lo Frank va córrer la Cavalls del Vent i ha publicat la crònica al seu Bloc. No es pot estar mai quiet!

A fe de Déu que mai ningú havia tingut un nom tan desafortunat… Frank Silla… Però si no seu mai! En fi…

I per cert, també la va córrer l’Àngel Torà, però tampoc ens ha enviat la crònica. Si ja no col·labora l’Àngel imagineu del què serà capaç lo Dimoni…

Per una altra banda, l’Atlètic Santa Fe lamenta la mort d’una participant durant el transcurs d’aquesta prova. Descansi en pau.

Us deixem l’enllaç a la crònica:

Crònica Cavalls del Vent. Frank Silla.

I vigileu! Vigileu que demà hi haurà soroll! L’Atlètic Santa Fe té la intenció de conquerir Nargó! Qui avisa no és traïdor!

Força Atlètic!

Continua llegint...

VII 10 km Valls d’Andorra. Més sol que la una.

Comencen a sortir los col·laboradors i comencen a sortir los bolets. Avui us deixem una crònica del xic* dels Dalton (lo Joel Boix, més conegut com “lo Jou”) acabada de sortir del forn. Esperem que no sigo l’última i que tots los Atlètics anem pujant al carro. Aquí la teniu!

Diumenge passat vaig córrer els VII 10Km de les Valls d'Andorra www.10kvallsandorra.com, i crec que vaig ser l'únic del club que hi vaig pujar. Sincerament no vaig parlar abans amb ningú perquè al ser tant a prop em pensava que algú o altre la faria... És una cursa no gaire maca perquè és un circuit urbà de 5 km per dins d'Andorra i Santa Coloma i que s'ha de fer dues vegades, però poques que n'hi ha per aquí dalt, d'aquestes, s'han d'aprofitar. El guanyador va ser el Pol Guillén (FCB), un clàssic, que va firmar un molt bon temps (31'12'', a 3'07'' el Km!) malgrat l'intens i humit fred de diumenge passat.

Personalment no va ser un bon dia (44'54'', 68è de 138 participants) ja que volia baixar la marca de 43'26'' que vaig poder fer fa dos anys en la meva primera participació... que us he de dir, això de córrer és com estudiar... no es pot deixar tota la feina endarrerida per la darrera setmana... Els primers 5 minuts els vaig fer a bon ritme (4'04'' el Km) però del 5è al 8è Km vaig patir el fort ritme i l'objectiu va passar a ser de baixar dels 41' a baixar de 45'... I si em descuido ni això.

Ara a pedalar per recuperar la forma per la propera, el 18 de novembre a Barcelona, la 89a Jean Bouin.

*No confondre amb lo pintor.

Continua llegint...

III Radikal Estana. Les quatre barres de sang.

La Radikal d’Estana, celebrada lo diumenge 9 de setembre a les 10 del matí, ha posat el punt i final al Circuit Fer 2012 i ha comptat amb la representació de quatre Atlètics, simbolitzant les quatre barres en unes dates assenyalades i en solidarització amb la Diada Nacional de Catalunya.

L’Estevet, l’incombustible Joan, lo Jordi Alet i lo Josete han participat a la cursa. Bé, lo Josete ara és lo Sete. S’ha canviat lo nom per un de més modern. No confondre tampoc amb lo Sete Gibernau. O sigui, lo Sete a seques és lo quin corre i lo Sete Gibernau és lo quin corre amb moto. Ha quedat clar no? Va seguim!

Quatre Atlètics. Quatre barres. Quatre cotxes. Setze rodes per moure 300 quilos. Ja té collons la cosa! Un que vol arribar amb molt temps, l’altre que ha de marxar abans...

I prou han arribat amb temps! Lo Sete i l’Estevet han presenciat els últims balls de la Festa Major. Encara tocaven! Han començat l’escalfament entre la tonada del “Paquito el Chocolatero” i la cridòria popular. Un al davant, l’altre al darrere, agafats per la cintura i... Hey! Hey! No n’hi ha prou! No n’hi ha prou!

Corba a la dreta, corba a l’esquerra, corba a la dreta, corba a l’esquerra... I finalment arriba a Estana l’home més famós de la cursa, lo Joan. És a totes! Coneix a tothom i tothom el coneix! Salutacions, reverències...

Ah! I lo Jordi Alet arriba amb lo Joan, que ja me’n oblidava. Un personatge tan famós com aquest acapara tota l’atenció...

I a les 10:00 es dóna la sortida. Ascens inicial a Collet dels Pous passant per Prat de Cadí, acumulant un desnivell positiu de 600 metres. I seguidament inici del descens per finalitzar novament, i resseguint un recorregut circular d’una dotzena de quilòmetres, a Estana.

Per davant ja s’han situat lo Joan i l’Estevet, que ascendeixen a una velocitat endimoniada. I per darrere s’han situat lo Sete i lo Jordi, que ascendeixen a una velocitat... a una velocitat. 

Lo Joan corona amb força, l’Estevet pocs minuts després i lo Jordi va penjant d’un fil, intentant no perdre contacte amb lo Sete. Noi! Més fil! Dóna més fil! 

L’Estevet i lo Joan inicien lo descens. Perillós, tècnic i moll en la seva part inicial i més suau i còmode després. Lo Joan baixa com sempre, xafant raïm, i els corredors que el van avançant, entre ells l’Estevet, es preocupen. T’has fet mal? Tens problemes als genolls? No! No! Es que jo baixo així!

Lo Sete i lo Jordi també inicien lo... Patam! Tot just començar a baixar es produeix la caiguda del dia. Patacada del Jordi causada per una relliscada sobre terreny fangós. On ets? On ets? Mira a terra home! Faltava la sang? Doncs ja la tenim! Ja tenim les quatre barres i ja tenim la sang! I per moltes vegades que caiguem, ens aixecarem!

Els corredors van finalitzant el recorregut...

Arribada de l’Estevet a cap descobert a Estana! Qui ha estat? Qui li ha fet caure la gorra? Ah! Ja no en portava avui? Deuen ser els efectes secundaris de les cròniques doncs...

Lo Joan, per la seva banda, arriba pocs minuts després amb la verema ja finalitzada i lo Jordi, amb lo Sete a poca distància, també completa la cursa havent sorprès a aquest últim durant el descens.

Lo campió absolut, però, ha estat lo Gerard Españó, que no es pot treure lo Joan de sobre una vegada finalitzada la cursa. Segurament serà lo més fort, però no lo més famós!

Força Atlètic!

Classificacions, Fotos

Continua llegint...

Sierre-Zinal 2012. Sense fronteres.

Avui us recomanem la crònica que el Frank Silla ha escrit al seu bloc sobre la clàssica cursa de muntanya suïssa Sierre-Zinal.

A Suïssa s’ha trobat amb els millors corredors del món, catalans i estrangers. I l’Atlètic Santa Fe també hi ha estat present. 

Us deixem l’enllaç a la crònica:

Crònica Frank

Fins la propera!

Continua llegint...

Trobada Atlètica d’Aristot. Sete, on està la canalla?

I el primer cap de setmana de setembre s’ha produït una important fractura dins del Club. Dues curses! Dues cròniques! Atlètics a les dues! M’ha superat! Trobada Atlètica d’Aristot es diu aquesta... Aristot... Aristot... Sembla un insult... Estevet! Fot-li’n tu que per alguna cosa hi vas anar!

Cinquena cursa del Circuit Fer després d’una llarga aturada d’estiu. Aquest any hi ha canvis en el recorregut, més llarg, amb més corriols, baixades tècniques i menys pista, això sí, la darrera pujada abans d’arribar al poble no l’han tret del recorregut. Tot plegat, més bonic i més divertit, en total 11,5 km. I amb la representació de només dos Atlètics, els més veterans, el Sete i un servidor. 

Bé, i el Frank, que per motius de salut no pot córrer però que ha fet alguna foto i ens ha donat suport.

A les quatre ja estic a Aristot, tranquil•lament vaig a buscar el pitrall i em començo a preparar, temperatura bona per córrer. Vaig mirant si veig la tropa dels Atlètics però no veig a ningú i decideixo anar a la plaça a fer estiraments. Mentre estiro, apareix el meu amic veterà: -Sete company, on està tota la canalla? -Crec que uns quants a una altra cursa i als altres, la Festa Major de Fígols, els ha passat factura. Em contesta, també estranyat. Vaja amb aquest jovent, a l’Arruix més de 20 i avui... 

Bé, no passa res, els veterans deixarem el Club on es mereix, i ja arribarà el moment de renyar a la canalla!

Amb 10 minuts de retard comença la cursa, 3,5 km de pujada seguida, amb nous corriols molt bonics i després baixada, per pista i corriols, més pista fins a arribar a un baixador molt tècnic i perillós pels turmells, i al final, quan estàs fos, la famosa pujada de més d’1 km fins a arribar al poble. Recorregut molt ràpid, amb les pulsacions sempre al màxim i amb tots els sentits alerta.

Tan el Sete com jo teníem dubtes abans de començar, ell no ha pogut entrenar gaire, i jo no sabia com respondria després de la mitja marató de muntanya de la setmana passada.

Finalment tots dos satisfets, jo faig un temps d´1 hora i 10 minuts arribant amb els més forts de la meva categoria. El Sete atura el cronòmetre amb 1 hora i 24 minuts, retallant distàncies a corredors que abans li treien més temps.

Bé, Atlètics i seguidors en general, ja només queda la darrera cursa del Circuit, el proper diumenge a Estana. Ens veiem tots plegats, veterans i joves, per tancar el Circuit Fer. 

A nivell personal, per mi serà la darrera cursa de muntanya, a partir de l’Octubre començaré la temporada d’asfalt, on l’objectiu és la Marató de Barcelona, que tindrà lloc al març. Per començar, el dia 14 d’octubre, faré la Mitja Marató de Puigcerdà. Us animo a participar-hi!

Una abraçada i fins diumenge a Estana.

PD: Es diu que a Aristot,  s’han vist dues llebres per la muntanya. Qui pot rondar per aquest poblet? Està clar, EL SETE I L’ESTEVET!

Toni Soldevila Travesset

Classificació, Fotos

Continua llegint...

III Km Vertical Roquetes. País de braus.

Després d’un mes d’agost de descans absolut marcat per la forta onada de calor i per l’extravagant Festa Major, l’Atlètic Santa Fe ha tornat a la càrrega. Esperem no haver-la de tornar a patir. I l’onada de calor tampoc.

I tornem amb dues notícies, una de bona i una de dolenta. La bona és que lo president va marxar del poble. La dolenta és que ha tornat. Només ha estat uns pocs dies de vacances.

I tot just arribar, on ha anat? A les terres de l’Ebre! On hi té lloc lo III Km Vertical de Roquetes, l’última prova del tercer Campionat de Catalunya de Curses Verticals, celebrada lo primer de setembre de 2012. I qui l’ha acompanyat? Lo seu germà, lo Joan! Sense ell una cursa perd la gràcia i la raó.

Arribada dels Atlètics a Roquetes de bon matí, recullen els dorsals i esperen amb candeletes l’esdeveniment més important del dia, lo dinar! Pasta, postres i cafè pels corredors. I la copa i lo puro? I la migdiada? És una mica pobre això! És igual, deixem-ho córrer...

Les samarretes de l’Atlètic ja veuen la llum a les terres de l’Ebre! Quin goig! Si volen, aquest parell, tornen amb lo cotxe ple de dones. I això que no són lo George Clooney i lo Brad Pitt... 

A les 15:30 surt l’autocar, amb els corredors ja preparats, cap a la sortida. Tot i això encara han de recórrer un parell de quilòmetres fins a la línia de sortida, és un bon escalfament.

I a les 16:30 comença l’ascens al cim de Caro, de 1.442 metres d’alçada, i com és habitual, lo Jordi per davant i lo Joan per darrera.

           

Arribada al primer avituallament. Ep! L’eco dels bufits del Joan s’estén per tota la vall! Quina pujada! Quin toro! Vigila! Que això és perillós a les terres de l’Ebre! Aquesta gent intueix un toro, encén dues boles de foc i amb cosa de minuts s’inicia un Correbous.

I atenció! Perquè lo Joan atropella, literalment, al “Presi”, que, tot i intentar seguir-lo, acaba fent figa. Los bufits més forts ja no són los del Joan...

Patiment! Patiment! Més patiment! Arribada al cim de Caro i lo Joan es corona com l’home més fort... de Cal Planes!

I acabem amb una petita reflexió, ja que ha quedat demostrat que sense braus i sense foc, també és possible la unió de la festa, la cursa i lo patiment, en un mateix acte, a les terres de l’Ebre.

Força Atlètic!

Classificació, Fotos

Continua llegint...

Corsa e caminada des 15 pòbles. Dos Atlètics a la Vall d’Aran.

Avui us deixem una crònica gentilesa de l’Estevet. Gràcies! Gràcies a tu avui he dormit una hora més! I comenceu a cordar-vos les sabatilles i a posar-vos la samarreta de l’Atlètic que iniciem un mes de setembre estratosfèric.

Aquest 26 d’agost el meu fill i jo hem participat, per tercer any consecutiu, a la Corsa des 15 pòbles que se celebra a terres araneses. L’Arnau ha fet la cursa juvenil de 5 quilòmetres i jo he fet la mitja marató de muntanya de 21 quilòmetres en un recorregut per camins utilitzats anteriorment en aquestes valls, des de la sortida fins a l’arribada es passa per quinze pobles i el paisatge és impressionant.

Arriba el dia i el despertador sona a les 6.30, em vesteixo i vaig a buscar l’autocar que l’organització ha preparat per portar-nos a la sortida, que tindrà lloc a les 9.00. L’Arnau surt més tard i el deixo dormint. Surto de l’hotel i el termòmetre marca 14º, núvol i comença a ploure, mal rotllo si he d’estar més de dues hores per la muntanya amb aquest temps. Esmorzo alguna cosa al bar del davant de la parada i agafo l’autocar.

El xofer surt puntual, ens deixa al creuament del poble i hem d’anar a la sortida a peu. Tots els participants enfilem cap allà, el poble encara està dormint i tots estem en silenci, només se sent el soroll de les bambes dels runners. Els núvols comencen a esvair-se.

A les 8.00 del matí obren el poliesportiu i els participants iniciem el nostre ritual particular. A les 8.30 començo l’escalfament, enguany tinc el pitrall 1, ja que els han donat per ordre d’inscripció. Massa pressió! Però almenys aquesta estona m’he sentit important! Aquest any he canviat d’estratègia, em poso al davant, serà millor que em passin i que no hagi de fer un esforç per fer-ho jo.

Amb la primera campanada de l’església a les 9.00 del matí es dóna la sortida. Els primers sis quilòmetres tenen un fort pendent i quan portem 30 minuts ja estic fart de pujar. Sembla una vertical i ja sabeu que jo i aquestes curses no som gaire amics, però no em desanimo perquè penso que després el perfil s’adapta més a les meves característiques. La baixada és llarga i molt tècnica, d’uns 4 quilòmetres, baixo a molt bon ritme però reservant, ja que després encara queda la meitat de la cursa. El final de la baixada és la meitat del recorregut i si vull baixar de marca he de passar per sota 1 hora i 10 minuts. Miro el rellotge, 1:08, la cosa va bé. Una mica d’Aquarius, plàtan i a per totes.

La segona part de la cursa és un trencacames, però em sento bé i no fa calor. Les pujades son més fortes però curtes, exceptuant el quilòmetre 15, on la pujada és més dura, sembla la carretera de Fígols a Voloriu, i a més, comença a fer calor i es fa més dura. Al final de la pujada arribem al poble de Montcorbau, des d’on surt la cursa infantil on participa l’Arnau, la sortida és a les 11.00 i per anar bé he de passar abans que surtin. Falten set minuts, no veig al meu fill i començo a pensar si s’ha adormit, si ha perdut l’autocar o potser encara no ha arribat... Ja sabeu que els pares sempre en passem mal de cap! Sense adonar-me’n s’acaba la pujada i només em queden 5 quilòmetres.

Recupero una mica i després vaig a tot drap fins a Vielha, amb 16 quilòmetres a les cames i més de dues hores de cursa faig el parcial dels darrers 5 km a gairebé 4:30 minuts/km. Finalment 2 hores i 17 minuts. 3 minuts per sota del meu objectiu i 6 minuts menys que l’any passat.

Encara sense recuperar busco la càmera per fer fotos de l’arribada del meu fill, però no puc perquè els veig arribar a l’esprint amb un altre noi. Queda segon però podia haver guanyat. Una arribada digna de “foto finish”. Finalment 22 minuts i 35 segons. És el seu segon podi en les tres participacions.

Bona cursa, bona organització, bons avituallaments, bon ambient i un paisatge impressionant.

Orgullós de ser Atlètic, orgullós de ser ganxo i molt orgullós del meu fill!

Una abraçada.

Toni Soldevila Travesset

Continua llegint...

III Vertical Cabanera. Bud Spencer i Terence Hill.

Ha baixat del ruc. Finalment lo president ha baixat del ruc. Ho ha vist. Ho ha vist que era lo seu home de desconfiança i la seva mà esquerra. Per això s’ha vist obligat a duplicar-me lo salari i se’n ha anat a ofegar les penes a la Vall Fosca amb lo seu germà, lo Joan. La llàstima és que fins ara no cobrava res. No hi havia caigut...

Entrem en matèria que sinó es farà fosc!

La III Vertical Cabanera ha tingut lloc lo dissabte 28 de juliol de 2012. La cursa acumula un desnivell positiu de 1.463 metres entre la població de Cabdella i el cim de Montsent de Pallars.

Tots dos. Com Bud Spencer i Terence Hill. Com Holmes i Watson. Com Duran i Lleida. Es planten a Capdella, a la Vall Fosca, a primera hora del matí. Els lluuums!!! Els lluuums!!! Ara! Han arribat tan d’hora que encara no havien encès els llums, amb masculí, que a la Vall Fosca no hi arriba la llum natural. 

I menys mal que els han encès, perquè sinó la població de Capdella queda deserta amb cosa de minuts. Aquí perquè el coneixem, però si aquella pobra gent es troba lo Joan a les fosques voltant pel poble es tanquen tots a casa amb pany i forrellat. Amb aquella perilla i aquells bufits... És normal, no hi estan acostumats en aquests poblets dels Pirineus a aquestes excentricitats.

A les 9:15 es dóna la sortida sota un cel serè i calor de ple estiu. Lo Joan Vilana, lo Jordi Vilana i 230 corredors més inicien l’ascens a Montsent de Pallars.

Després d’uns minuts buscant espais entre la multitud, lo Jordi s’ha situat per davant del seu germà i els grups s’han anat trencant, cosa que permet una major llibertat de moviments i l’adaptació del ritme a les possibilitats de cadascú. L’ascens és d’una duresa considerable.

Ara corro, ara camino, ara aparta’t, ara m’aparto, traguet d’aigua, frego les babes, ja som a dalt... 

En coronar Montsent de Pallars, los dos Atlètics més maldestres cara avall s’han llençat a la baixada. Pareu! Pareu! S’ha acabat a dalt avui! S’han obsessionat amb la baixada ara...

Primer ha entrat lo Jordi, després lo Joan, però lo guanyador absolut ha estat lo Gerard Españó. Los Atlètics no l’han fet estossegar gaire... 

I per acabar, i completant l’exclusiva publicada la setmana passada sobre lo debut de La Trinca, podem avançar que l’organització de l’Arruix de Santa Fe està valorant la possibilitat d’introduir una nova categoria a la cursa, la categoria Trinca.

Aquesta iniciativa ha estat molt ben rebuda pels membres del nou tercet ganxo, ja que en unes declaracions a Ràdio Coll Marí, un dels seus components ha comentat: “Arribar a casa finalitzada la cursa i poder dir que he quedat entre els tres primers de la meva categoria, seria una gran satisfacció per mi.”

Els lluuums!!! Els lluuums!!! Ara! Aquí ja no hi queda ningú i s’ha d’estalviar.

Força Atlètic!

Classificacions

Continua llegint...